Només d’anada. Equipatges

Portada del documental del Musu de la immigració, Només d'anada. Equipatges. decembre 2020.

MhiC presenta el tráiler:
Només d’anada. Equipatges

Entre els mesos d’octubre i desembre del 2020 i  dins dels projectes educatius incorporats a l’exposició “Making of. Només d’anada”,  al MhiC hem portat terme un taller d’expressió visual i corporal en el que han participat un grup de set joves migrants del centre GEDI. Coop. L’Illot Gran.

A partir de la idea de LA FESTA, hem viatjat, ballat, parlat, menjat… hem fet silencis i crits, ens hem mirat amb mascaretes i ens hem tocat amb la distància….

Per obrir boca presentem el tràiler del que serà el documental resultat  d’aquest taller, coordinat per Elena Ananiadou, amb treball de coreografia i expressió corporal de Jumon Erra i Pere Faura i producció audiovisual de Maria Chatzi.

I EL 4 DE FEBRER A LES 18.00 HORES

AMB TOTES LES INCERTESES

ENS AGRADARIA MOLT PODER FER AL MHIC LA PRESENTACIÓ DEL DOCUMENTAL…

ESPEREM SIGUI POSSIBLE…

US ANEM INFORMANT.

Fitxa

Un ensayo visual que mira los recuerdos de las fiestas como memorias personales y colectivas, parte del bagaje cultural, emocional y de conocimientos de las personas migradas.

El video se ha producido a partir del taller de expresión corporal y visual, realizado durante los meses octubre a diciembre del 2020, con un grupo de jóvenes migrados del centro GEDI. Coop. Centro El Illot Grand. Forma parte de los proyectos educativos de la exposición “Making of. Només d’anada”.

  • Producción: Museo de historia de la inmigración de Cataluña
  • Cinematografía: Maria Chatzi
  • Expresión corporal: Pere Faura, Jumon Erra
  • Coordinación: Elena Ananiadou
  • Con el soporte de: Servei de Museus, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

Històries de vida al MhiC

Maleta de cartó lona amb reblons metàl·lics. Donació Àngels Rozas Lira, juliol 2020.

Correspondències de confinament

La primera donació dins de la nova normalitat.

Arribant a final d’any, des del MhiC hem volgut publicar una donació especial que s’ha fet al llarg del 2020 com a homenatge a les històries de vida, inscrites en aquests objectes…

El divendres 3 de juliol de 2020, dos dies després de la reobertura del MhiC als visitants, ha vingut la Sra. M. Àngels Rozas Liras, a fer una donació al museu de diversos objectes familiars.

M. Àngels és filla d’Eugenio i Consuelo, dues víctimes d’aquest terrible hivern, però van manifestar el seu interès en què el MhiC conserves alguns objectes seus i la seva memòria migratòria. I la seva família portar aquests materials complint les seves voluntats i com homenatge a la seva vida.

OBJECTES CEDITS.

/ Maleta de cartó i lona amb reblons metàl·lics, 1953. És la maleta amb la qual va viatjar Eugenio Rozas per primera vegada a Barcelona.

/ Maleta de cartó color verd, finals dels anys ’60, s. XX. És la maleta que feia servir M. Àngels per anar de colònies. «la seva primera migració…»

/ Vestit de núvia, roba interior, i camisa de dormir, finals dels anys ’50. s. XX. És el vestit amb què es van casar Eugenio i Consuelo.

 

TEXT FAMILIAR.

Eugenio Rozas y Consuelo Liras coincidían en muchas cosas. El mismo segundo apellido, Martínez, el mismo pueblo natal, Nava de Roa, y el mismo año de nacimiento, 1931. Menos de un mes separaba sus nacimientos, y después de una larga vida en común, menos de un mes ha separado sus decesos: los dos han muerto en el mes de marzo de 2020, a Eugenio se lo ha llevado el Covid-19, y a Consuelo otras dolencias. Lo que no han compartido es el nicho familiar de la manera que esperaban, pues la incineración de Eugenio se produjo en  soledad por imperativos legales, y a la de Consuelo sólo pudieron asistir tres de sus cuatro hijos.

Pero antes de todo esto, la família había sentido el deseo de donar objetos concretos, objetos simbólicos del ámbito familiar, incalificables fuera del recuerdo y de la dignidad de su preservación, a las colecciones que custodia el MhiC.Son una pequeña muestra del legado de las migraciones interiores del siglo XX. Testimonios de vida, de afanes, de sueños, de relaciones, encarnados en dos maletas y un vestido. Recuerdo y dignidad.

Con 22 años, Eugenio cogió el tren en tierras burgalesas, un tren con nombre propio: el Shangai, que proveniente de la Coruña llegaba a Barcelona en un trayecto de unas 55 horas. Hablamos de la década de los cincuenta. La que sería su mujer había emprendido el viaje con apenas 14 años. Ya instalados en Barcelona, tras varias peripecias, Consuelo se vería sirviendo en una casa de burgueses, y Eugenio acabaría encontrando la que sería su profesión durante largos años, conductor de autobuses.

A Consuelo le faltaba lo que tiene todo obrero en la ciudad: un hogar al que regresar después del trabajo. Por ello, dedicó muchos días de asueto (el único día libre semanal que se ofrecía al personal de servicio) a asistir a clases de costura, donde con infinita paciencia y la ayuda inapreciable de su maestra (y siempre bajo las disposiciones del afamado sistema Martí), acabaría terminando su vestido de novia.

Eugenio, por su parte, acabaría recorriendo varias líneas de bus, especialmente la 42 (Plaza Catalunya-Buen Pastor) y la 41 (Besós-Calvo Sotelo). En el Besós de Barcelona se ubicaba el domicilio conyugal.

Y pasó el tiempo, y fueron naciendo y creciendo los hijos, y una de ellas, Mª Angeles, portavoz de la família en esta donación, nos ha traído la maleta con la cual iba de colonias escolares desde su escuela del barrio del Clot hasta un internado de La Roca, cercano a Cardedeu, desocupado en verano y que acogía a niños de escuelas metropolitanas en época estival.

 

El MhiC s’enorgulleix de conservar la memòria migratòria de moltes famílies que com la de la Mª Àngels, al llarg dels anys han anat portant les seves maletes carregades d’històries que ens ajuden a entendre i valorar els processos migratoris.

Volem – en aquest final d’any- retre homenatge  a la família Rozas Liras i també a totes aquelles persones grans que ens regalen la seva presència al museu, el seu testimoni i la seva experiència. I sense les quals no tindria sentit el MhiC.

Vestit de núvia. La primera donació després del confinament, juliol 2020.
Vestit de núvia. La primera donació després del confinament, juliol 2020.
Maleta de cartró de color verd. Donació Àngels Rozas Liras, juliol 2020
Maleta de cartró de color verd. Donació Àngels Rozas Liras, juliol 2020
Fotografia del casament de Eugenio i Consuelo Rozas Liras, finals dels anys 50'. Donació juliol 2020.
Fotografia del casament de Eugenio i Consuelo Rozas Liras, finals dels anys 50'. Donació juliol 2020.

Calendari de Nadal 2020

Calendari Nadal MhiC 2020.

De todo quedaron tres cosas. La certeza de que estaba siempre comenzando. La certeza de que había que seguir. Y la certeza de que sería interrumpido.

Fernando Pessoa

El museu romandrà tancat els següents dies de Nadal:

  • 24,25,26 i 27 de desembre i

  • 1 i 2 de gener.


    Tornem el 4 de gener amb moltes ganes de veure al nostre públic i seguir amb els nostres projectes. Mentrestant, tota la felicitat i els nostres millors desitjos.

    Cuideu-vos molt.

 

Making of NOMÉS D’ANADA. Una exposició en temps de pandèmia

Panel d'exposició: Making of, Només d'anada. Una exposició en temps de pandèmia

Inaugurada la nova exposició temporal al MhiC

Desembre 2020

Malgrat la consciència del terrible del món que ens envolta, fins i tot malgrat la nostra complicitat silenciosa davant les desgràcies, per a Erri de Lucca, que encara confia en la condició sagrada de les paraules, queda la poesia, capaç de transformar totes les tragèdies de la humanitat en cant.

Fernando Valverde

prologo de Només d’Anada, Emory University (2016)

Ja tenim oberta al públic l’exposició: MAKING OF. NOMÉS D’ANADA. UNA EXPOSICIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA.

Que passa quan de cop es tanca – a causa del confinament- la sala d’exposicions del Museu i queda inacabat el projecte educatiu previst per tot el curs 2019-20 ?

Al MhiC recuperen els materials produïts per alumnes de 3r ESO INS BARRES I ONES, joves de CRAE Kirikú i l’artista Piero Sacchetto i donem continuïtat del projecte per l’any 2021 amb joves de GEDI Coop. amb nous tallers. Tot a cura de Lali Bosch.

No us ho perdeu. Consulteu horaris i si veniu en grup reserveu ja la vostra visita en mhic@sant-adria.net.  

Recordeu que el màxim per grup és de 12 persones, seguir les normes de seguretat, mascareta i distància i #laCulturaesSegura

Us esperem.

“La Metro” a Sant Adrià de Besòs i al MhiC

Fotografia del programa "La Metro" durant la entrevista de dues persones al vagó del Sevillano.

El programa visita el MhiC i el Sevillano per fer una mirada al passat del territori metropolità.

Aneu a la web de “La Metro”, rtve, a través de l’enllaç: https://www.rtve.es/alacarta/videos/la-metro/metro-immigracio-museu-horts-integracio-purificadors-aire-covid/5728876/

La Memòria dels Altres, Casa Amèrica

'La Memòria dels Altres', la mirada iberoamericana a la Memòria Històrica i la Cultura de Pau

MhiC Recomana

Jornades virtuals sobre Memòria Històrica i Cultura de Pau
16- 20 Novembre 2020

Informació publicada a la web de Casa Amèrica Catalunya.

“Casa Amèrica Catalunya organitza La Memòria dels Altres, trobada internacional que, per primer cop a Europa, reuneix experts i responsables de diferents centres museístics iberoamericans que treballen temes de memòria, cultura de pau, reparació i justícia.

Les sessions es duran a terme de manera virtual del 17 al 20 de novembre. Al marge de les taules de debat, les jornades comptaran amb altres activitats que abordaran aquests continguts des del cinema, el teatre i la literatura.

“Els drets a la memòria, la veritat i la justícia s’han de defensar com el que són: valors inalienable per a tota societat verdaderament democràtica”, Gustavo Meoño*

Per què són necessaris els museus de la Memòria? Què es conserva i què es margina? Quina relació hi ha entre Veritat i Memòria? Com conviuen la creativitat i la imaginació amb els relats de Memòria(es) i Veritat? Com traslladar a les noves generacions que la Memòria històrica no és només cosa del passat? Respondran aquestes i altres qüestions més d’una vintena d’experts diversos i responsables de diferents centres museístics iberoamericans entre els quals figuraren Carlos Henríquez, director del Museu de la Paraula i de la Imatge d’El Salvador i fundador de Radio Venceremos; *Gustavo Meoño, coordinador de l’Àrea de Memòria i Drets Humans de la Fundació per a la Democràcia de Rosario, Argentina, i coordinador de l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala entre el 2005 i el 2018; Verónica Torras, directora executiva de Memòria Oberta (Argentina), organització que coordina la Xarxa de Llocs de Memòria Llatinoamericans i Caribenys – RESLAC; María Luisa Ortiz, cap de Col·leccions i Recerca del Museu de la Memòria i dels Drets Humans de Santiago de Xile; i Emilio Silva Barrera, fundador de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (Espanya), per esmentar-ne alguns.

Per arrencar la setmana, La Memòria dels Altres comptarà amb Yuyachkani, grup cultural considerat com uns dels màxims exponents del teatre peruà i llatinoamericà, reconegut per la seva contribució al desenvolupament i enfortiment de la memòria ciutadana. El dilluns 16 de novembre podrem gaudir en línia de la presentació d’una de les seves obres principals, Adiós, Ayacucho, després de la qual s’obrirà un col·loqui entre membres de la companyia i Francesc Casadesús, director del Festival Grec, per compartir els detalls d’aquesta obra i de la trajectòria de Yuyachkani.

La Memòria dels Altres neix amb l’objectiu d’aportar reflexions que, per exemple, aprofundeixin en estratègies de pau i convivència, incentivin fórmules per atraure l’interès de les joves generacions, i permetin compartir experiències i punts de vista. Les jornades també aposten per la necessària mirada democràtica que, en temps d’incertesa i pèrdua de drets fonamentals en algunes parts de món, convé difondre per contribuir a l’enfortiment de principis inqüestionables.

Les jornades La Memòria dels Altres s’organitzen amb el suport de la Diputació de Barcelona. Aquest projecte s’emmarca en la programació habitual de Casa Amèrica Catalunya, bolcada en la cultura llatinoamericana i caribenya sempre amb un visió enfocada en la defensa dels drets humans i l’impuls d’una ciutadania crítica. Al llarg dels últims quinze anys la institució ha treballat en diferents formats culturals el tema de la memòria a Amèrica Llatina i el Carib, destacant exposicions amb itineràncies internacionals com Ausencias, de el fotògraf argentí Gustavo Germano. Amb aquestes jornades Casa Amèrica Catalunya pretén ara posar el focus en l’espai del museu com a lloc de reflexió i convivència per a la millora de el futur de la societat.

Programa,llista completa de participants i enllaços per seguir les sessions a www.lamemoriadelsaltres.com.”

Foto de portada: Jorge Panchoaga, de l’exposició Dolça i salada.

Comunicació mesures covid

Comunicació mesures COVID novembre 2020

Suspesa l’activitat de dissabtes

Benvolguts usuaris,

Ateses les noves mesures adoptades pel Govern en relació a la crisi sanitària RESOLUCIÓ SLT/2700/2020, de 29 d’octubre, per la qual es prorroguen i es modifiquen les mesures en matèria de salut pública per a la contenció del brot epidèmic de la pandèmia de COVID-19 al territori de Catalunya. S’ha establert al punt 9.2 de la Resolució:

Els arxius, museus, sales d’exposicions, galeries d’art i centres de creació i arts visuals romanen oberts i limiten l’aforament al 33% de l’autoritzat. En cap cas, en aquests espais es poden organitzar altres activitats culturals amb assistència de públic.”

 

Us comuniquem que:

  • El MhiC seguirà donant suport i continuïtat a les activitats ja programades al món educatiu: continues els projectes ja iniciats amb escoles, centres d’educació per adults i centres de tutela de menors, com ho hem estat fent fins ara.
  • L’aforament tal i com ja s’ha establert serà de grups bombolla màxim 10 persones.
  • Es mantindrà l’horari habitual de dilluns a divendres .
  • El MhiC romandrà tancat des dels divendres a les 14:00 fins els dilluns a les 10:00. Per tant queda suspesa l’activitat de dissabtes fins nou avís.

Recomanem als nostres usuaris:

  • Seguiu les normes de forma estricta.
  • Cuideu-vos i protegiu-vos.
  • Podeu continuar amb nosaltres a traves del web, les xarxes  i també del canal YouTube Mhic.

Documental Cartas Mojadas (2020), de Paula Palacios

Documental Cartas Mojadas, 2020. Fotografia de persones refugiades mirant el mar, des d'una barc. Paula Palacios

MhiC Recomana

Cartas Mojadas, dirigit per Paula Palacios i produït per Isabel Coixet i Morada Films, s’ha estrenat aquest divendres 9/10. El documental segueix Open Arms en una de les seves missions i il·lustra la travessia migratòria del mar Mediterrani cap a Europa i la realitat de l’arribada.

Sinopsi: Milers de persones han creuat el Mediterrani aquests anys tractant d’aconseguir Europa. ‘Cartas mojadas’ compte, a través d’una veu misteriosa des del fons del mar, l’epopeia més tràgica de la nostra història contemporània. Seguint cartes escrites, de mares a fills, la veu acompanya al vaixell de l’ONG Open Arms, en la seva missió més dramàtica, lluitant per a salvar a 550 persones del naufragi. Oblidant-nos de què es tracta dúna història real, la situació empitjora quan la pel·lícula ens porta a bord dún vaixell de guardacostes libi i ens trasllada a un dels llocs més perillosos del món a Líbia, on es maltracta i esclavitza a éssers humans.

Premi del Públic al Festival de Màlaga 2020.

Pàgina web de La Morada.

Pàgina wed de Open Arms.

Wanjiku o el somni de l’educació

Retalls de la llibreta de Lali Bosch

Article d’Eulàlia Bosch
Setembre 2020

En un moment del seu discurs d’acceptació del Premi Internacional

Catalunya, Ngugi wa Thiongo va dir: “La meva mare, el nom de la

qual era Wanjiku, mai no va anar a escola. No sabia llegir ni escriure,

però va ser ella qui em va enviar a mi a escola. Va ser la mare

Wanjiku qui em va inculcar el somni de l’educació”.

 

M’agradaria seguir transcrivint aquest discurs que l’escriptor kenyà va

pronunciar en kikuiu, la seva llengua materna—que la organització

del premi ens oferia subtitulada al català—, perquè cadascuna de les

seves observacions mereixen una lenta reflexió posterior.

 

M’agradaria, per exemple, comentar el que em va suggerir sentir-li

dir que ”el monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures,

mentre que el multilingüisme és l’oxigen per a elles”.

 

M’agradaria també seguir la seva idea del lligam directe de la mare

amb la llengua materna quan deia: “Mare Wanjiku, on sigui que

descansa la teva ànima, et prego que em perdonis per tots els anys

que vaig abandonar la llengua que em vas donar al néixer, la llengua

en la qual em cantaves cançons de bressol i m’explicaves històries

que m’omplien el cor d’emoció. He tornat a casa: he abraçat la meva

llengua materna…”

 

I m’agradaria especialment aturar-me en aquest punt, quan la seva

veu d’home vell va esdevenir poema musicat i se li escapava el

cantar: “El fill pròdig ha tornat / he vagat molt/ ara me’n penedeixo /

deixo enrere tota la rebel·lia / torno a casa de seguida / deixa’m

tornar a tu/ deixa’m parar de vagar/ et suplico que m’acullis / sí,

mare Wanjiku, he tornat a tu i accepto aquest meravellós premi en

nom teu.”

 

M’agradaria fins i tot seguir el seu elogi dels traductors i traductores

que creen els ponts entre les cultures i fan grans les nostres

tradicions culturals, sense que importi quin sigui el nombre de

parlants d’una llengua concreta.

 

Però, si m’he assegut a escriure aquest article ha estat per l’impacte

que em va causar sentir les paraules amb les quals va descriure

l’actitud amorosa de la seva mare: “ella em va inculcar el somni de

l’educació”.

 

“Inculcar un somni” em va portar alhora a la pagesa que planta una

llavor i a la mirada atenta de qualsevol que es perdi en la

contemplació del cel en una d’aquestes nits d’estiu plena d’estrelles

per tot arreu.

“El somni de l’educació” va ser ja el tro que segueix al llamp.

L’educació, aquest concepte en boca de tothom ara mateix però de

significació tan indefinida, trobava per fi un espai propi. L’educació és

un somni. És un desig. És l’aspiració d’una mare embarassada que

contribueix, conscient i pacient, a l’arribada del futur. La mare que

medita sobre tot allò que ella no ha tingut, però pel que sent una

gran curiositat.

 

L’escriptor volca en un sol verb, inculcar, aquesta quantitat ingent

d’accions quotidianes que defineixen el fer de la seva mare mentre ell

és un nen que creix al seu costat. Inculcar és una forma de

transmissió adequada al desig de perpetuar allò que més es valora.

Inculcar un somni. Sembla que no es pugui anar més enllà. Però es

pot: inculcar el somni de l’educació és ja l’obertura d’un univers

infinit ple de tots els colors i de totes les textures. És l’entrada

mateixa a la humanitat dels humans.

 

Aquests dies, el món sencer debat la tornada a l’escola de nenes i

nens, de joves que porten mesos dispersos entre soledat i pantalles,

d’estudiants d’universitat que s’entrenen a canviar d’hàbits

d’aprenentatge. A tot arreu es parla de la necessitat de tornar a les

aules. Molts aspectes pràctics d’aquesta reobertura omplen els debats,

sens dubte necessaris, de les darreres setmanes.

 

Però potser per fer-ho cal també recordar, amb la mateixa intensitat,

de què parlem quan parlem d’educació. Ara mateix, obrir les escoles,

per alguns, vol dir simplement permetre als adults desenvolupar la

seva vida laboral sense entrebancs; altres esperen que els programes

curriculars es reprenguin el més aviat millor per assegurar que es

puguin superar tot tipus de proves; encara d’altres esperen veure

com els canvis produïts en la vida social des de la primavera passada

influiran en l’escolarització i les seves coordenades més tradicionals…

 

És en aquest moment tan confús en el qual l’educació està en boca

de tothom que un poeta kenyà, parlant de la seva mare sense estudis, 

dona forma a l’expressió: “inculcar el somni de l’educació”.

 

Podria aquesta petita frase il·luminar alguns dels camins de connexió

entre les aules presencials que estan a punt d’obrir les portes i el

cúmul d’arxius patrimonials que el confinament ens ha fet descobrir?

 

Lliçons de científics il·lustres, concerts, representacions de teatre,

pel·lícules, visites guiades a centres museístics, debats i lectures de

tota mena… Tot allò que les institucions culturals ens han deixat

veure i que nosaltres hem rebut a les nostres pantalles com a formes

d’educació permanent, no tenen a veure amb l’educació com a

somni?

 

Si penséssim l’educació com un somni que cal inculcar no ens

adonaríem amb major facilitat que l’educació és un àmbit de contorn

canviant que cal anar adequant a les noves condicions de vida i que,

per fer-ho, ens cal tornar una i altra vegada a revisar la història

humana que ens ha precedit?

 

Fins i tot per aquelles persones que trobin excessivament poètica

aquesta idea de l’educació com a somni, podran descartar-la sense

veure’s obligats a plantejar-se per què és tan important tornar a obrir

els centres educatius el més aviat millor?

 

Vull agrair de tot cor a Ngugi wa Thiongo el seu discurs i, sobre tot, a

la seva mare Wanjiku que va saber fer allò que tantes de nosaltres 

voldríem saber fer i no sempre ens en sortim.

Mural “Anacronismes” a la Biblioteca de Sant Adrià de Besòs

Fotografia del mural Anacronismes, de l'artista grec Reb, a la Biblioteca de Sant Adrià de Besòs.

Projecte de creació mural a la Biblioteca de Sant Adrià de Besòs ret homenatge a la història del municipi i a la seva gent.

“Anacronisme” del grec ἀνά  i χρόνος: Error consistent en confondre époques o situar alguna cosa fora de la seva época.
 
Carrers que ara es comuniquen entre si i amb altres llocs. Un “Passador” amb una nena a sobre mentre ella juga amb una papallona, la seva mare que mira cap a la ciutat i cap al futur, simbolitzat per un obrer que el construeix.
 
Tots al davant del Polidor, l’antiga fàbrica de vinils que ara propaga coneixement i cultura.

Els llibres, que de manera surreal volen com ocells, ens recorden que l’educació és l’element sempre present sense el qual no podríem ser el que som avui dia. Aquesta obra pretén fer estèticament més agradable un dels principals espais culturals de la ciutat, alhora que recordar a futures generacions l’ambient viscut a Sant Adrià i la seva història.

Reb, artista muralista, és l’autor d’aquest projecte de creació mural que neix d’un procés participatiu iniciat al mes de març de 2019. Allí es van recollir idees, suggeriments, fotografies antigues i documentació aportada per L’Agrupació Fotogràfica, Arxiu Històric, la Biblioteca i l’Ajuntament de Sant Adrià.

Un projecte realitzat per l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, l’Associació El Generador Art i Creació Cultural i l’artista internacional Reb.

 

Més informació de l’artista

Reb és artista muralista que viu entre Barcelona i Grècia. La seva visió estètica i tècnica és una barreja d’estils, amb influències dels mestres de la pintura clàssica, la il·lustració i el còmic. De mentalitat grafiter, té la imaginació d’un dissenyador gràfic i la percepció d’un tatuador. Ha deixat les seves obres en edificis de ciutats com Tessalònica, Atenes, Londres, Berlín, París, Zagreb, Dresden, Wiesbaden, Stockholm, Munic i Barcelona.

REB , Vassilis Rebelos:  FacebookInstagramWebDigerible