Entrevista a Nadia Hafid

«Crec que ara les noves generacions tenen la sort de viure en un entorn molt més divers. »

Nadia Hafid (Terrassa, 1990) és una de les joves promeses del còmic actual. Les seves il·lustracions, amb un marcat estil geomètric on predominen la línia clara i els contrastos de colors dins composicions minimalistes molt potents, fan que siguin ràpidament reconeixibles. En el món del còmic va començar en el terreny del fanzine i l’autoedició, però el 2020 va publicar El buen padre (Sapristi), el seu primer còmic llarg i que l’ha col·locat en les llistes dels millors còmics nacionals. A través d’aquesta entrevista ens ha portat la visió dels migrants de segona generació, les dificultats de l’arrelament i de com el còmic ha estat una gran eina per poder explicar la seva història.

Com et vas iniciar en el món del còmic? Quin paper hi van tenir els teus estudis?

La meva mare ens portava cada setmana a mi i als meus germans a la Biblioteca Central de Terrassa. La meva germana gran i jo anàvem directes a la secció de còmics per a adults i passàvem hores allà, triant i remenant! Recordo fer grans descobriments, potser inclús més aviat del que em tocava per edat. Tot aquell món de vin­yetes era fascinant per a mi! També feia els meus propis còmics i inclús participava en alguns concursos.

Sempre he dibuixat, així que quan va arribar l’hora de triar estudis vaig optar per fer Arts aplicades al mur a l’Escola Llotja de Barcelona, però no vaig continuar i vaig decidir fer Belles Arts a la UB. Durant aquest perío­de de temps jo continuava llegint còmics, però no va ser fins després d’acabar els estudis i coincidint que vaig començar a treballar en una llibreria (on estava envoltada d’ells) que no vaig reprendre l’hàbit de dibuixar-ne i inclús animar-me a fer els meus primers còmics autopublicats i participar en festivals de còmic i autoedició com el Graf, el Gutterfest, Tenderete, etc.

El buen padre ha estat el teu primer còmic llarg. Quina ha sigut la teva motivació per relatar la teva experiència d’aquesta manera?

 El buen padre havia de ser el meu primer còmic llarg així que vaig estar temps pensant bé com volia explicar la meva història, sabia que havia d’esperar el moment adequat en què em sentís còmode per na­rrar-la i tingués més definit el meu estil. El procés va ser llarg perquè hi havia moltes coses que volia explicar i no sabia com traslladar-les al paper. Al principi vaig construir una espècie de diari, després una història on no hi havia salts temporals, vaig anar ajustant-la de mica en mica, polint-la i agregant petites coses perquè estigues sempre al límit.

Una de les meves pors era ser massa evident, o massa melodramàtica. No volia caure en excessos innecessaris, volia que fos continguda i tensa.

Portada de El buen padre (Sapristi, 2020)

En la història fas servir el recurs del flaixbac, és a dir, la Nadia d’ara, explica i reflexiona sobre les sensacions que tenia en el passat. Et va costar molt transportar-te a la teva infantesa?

Una porta el passat sempre a sobre, cada dia pots connectar el present amb algun record, de cop i volta tornes a estar allà. És curiós perquè quan vaig començar a escriure, a esbossar i en definitiva a treballar el còmic vaig fer l’exercici de pensar en la meva història com si jo fos la lectora. Volia veure-la des de fora, prendre certa distancia. Pensava les idees que volia transmetre, pensava en els personatges i en certes situacions d’una manera més racional i això m’allunyava una mica de recordar amb angoixa o tristesa. En el còmic, quan el personatge és adult i recorda la seva infància sí que la recorda amb dolor, li fa mal i en certa manera no es pot treure el pes d’aquests records (de fet en la història ha de fer el mateix exercici).

Pel que fa al retrat del pare, algunes de les problemàtiques que s’evidencien són la falta d’esma i el desconcert de no saber per on començar a solucionar la situació familiar i personal. Creus que part d’aquesta paràlisi la provoca el pes de representar la figura del cap de família que ha de mantenir a la dona i els fills? Creus que pel fet d’haver migrat aquest sentiment és encara més profund?

Hi ha pressió sobre les persones que emigren per prosperar i millorar les seves vides. Sovint els familiars que es queden en el país d’origen d’aquestes persones creuen i tenen l’esperança que un cop arribin les coses seran més fàcils i anirà tot bé. El que es troben moltes persones que emigren és que el país que els rep no és gens amable, no només pels canvis culturals als quals s’enfronten (la llengua, els costums, etc.) també la burocràcia i la percepció que tenen els altres de la seva situació (sempre havent de demostrar que no ets un perill o una amenaça per a ells fruit del racisme en el qual per desgràcia encara vivim). Aquesta situació pot ser realment sobre acollidora. En el cas de El buen padre el desencant i l’apatia són causats per una sèrie de factors que en definitiva van molt lligats l’un amb l’altre. La societat és masclista, als homes se’ls atribueix encara l’estereotip de proveïdor de la família i encara més en el cas d’homes migrants que se’ls pressuposa que aquesta és la seva principal feina (no importa si estan presents, si es fan càrrec de les tasques de cures, si es preocupen per l’educació dels seus fills) treballar de valent per portar diners a casa és el que se t’exigeix. Potser aquest també és el motiu pel qual es permet als pares que en un moment donat puguin treure’s aquesta responsabilitat, es pot deixar de ser pare, la societat t’ho perdonarà més fàcilment.

Extracte de El buen padre (Sapristi, 2020)

Al mateix temps veiem la figura de la mare, la qual destaca en un segon pla, però és la que realment mou la família. Com destacaries la presència o les circumstàncies d’aquesta figura per actuar de la manera que ho fa?

Com deia, continuem vivint en una societat masclista, on el pes de les cures i la cohesió familiar encara recau majoritàriament en les dones. Per desgràcia en certa manera encara està la idea que entregar-se a la família i cuidar-la són qüestions menors que han d’assumir les dones, que aquest encara és el seu paper i que no és rellevant. Cuidar als altres, educar-los, en definitiva fer-se càrrec de les persones que t’envolten són qüestions importants, ha de ser una prioritat entre tots els individus en una societat justa i equitativa, no pot continuar sent només una responsabilitat nostra i que a sobre s’infravalori. En el còmic veiem a la mare sempre preocupada perquè la família estigui bé, cuidar-los és una de les seves prioritats. El personatge principal quan és adult s’adona de tots els esforços que ha fet la seva mare i decideix quedar-se amb això.

Com a segona generació i amb la distància que genera el temps transcorregut, quins sentiments et desperta el fet de reflexionar sobre les teves arrels?

Crec que ara les noves generacions tenen la sort de viure en un entorn molt més divers. Es mouen en un món molt més ric pel que fa a la diversitat, on els seus grups d’amics, a l’escola i a la família hi ha molta més pluralitat i estan més presents altres cultures. Tot i això continuem sent una societat molt racista. Sovint penso què significa per a mi que el meu pare fos un home que va emigrar del Marroc a Catalunya i què m’ha portat. Està allà, està en el meu nom, està inclús en alguns trets físics i sobretot en la pregunta ¿D’on ets?.

Com a adulta, com gestiones l’empatia vers la situació del teu pare que era primera generació migrant?

Doncs m’hauria agradat molt poder parlar més extensament sobre aquestes qüestions amb el meu propi pare. M’hauria agradat poder preguntar-li més a fons sobre aquest tema i que ell aconseguís obrir-se més en aquestes qüestions (era una porta que estava tancada). Però bé, hi ha detalls que crec que són rellevants i donen certes pistes del què podia sentir, com el fet que creguis que és una situació temporal, que quan les coses et vagin bé tornaràs (perquè saps que per molt temps que passi mai deixaràs de venir d’on vens).

Extracte de El buen padre (Sapristi, 2020)

També ens mostres alguns dels problemes que se li presenten al migrant en la seva nova terra d’acollida, com la manca d’oportunitats o el racisme. Com ho vas viure com a nena?

La desconfiança i el rebuig estan allà. Has de demostrar constantment que no ets el que pressuposen de tu i si ho ets, estaràs doblement assenyalat. Les oportunitats són escasses i estaràs sempre en el punt de mira, esperant que facis alguna cosa que no toca per jutjar-te més durament.

Al llarg de la teva adolescència vas viure alguna situació que et condicionés com a migrant de segona generació?

Desafortunadament he hagut de viure situacions força desagradables per aquesta qüestió.

Jo tenia dotze anys, era el primer dia que començava a l’institut i encara feia calor. M’havia passat tot l’estiu portant un mocador de tela texana (era la moda a principis dels 2000). Era el dia de la presentació del curs i en entrar a classe de tecnologia, el professor va començar a passar llista, quan va arribar al meu nom em va mirar i em va dir que a la seva classe no em deixaria portar mocador… Anys més tard aquest mateix professor es va apropar al meu company de pupitre i li va dir mirant-lo fixament: Tu no deies que odiaves als moros?, llavors, perquè seus al seu costat.

Una de les conseqüències de la manca d’arrelament d’algunes persones migrants de segona generació pot ser la manca de vincles amb la terra d’origen dels pares. Com has viscut aquesta vinculació distant amb les teves arrels? Les has intentat recuperar alguna vegada?

Si, està allà, i és un tema que encara tinc pendent.

Creus que aquestes dificultats per arrelar poden representar una herència negativa per a la segona generació?

Pesa molt tot el que t’envolta i vius quan ets un infant. Si ha sigut difícil per al teu pare o mare adaptar-se a la situació de ser una persona immigrant, normalment les segones se situen en un terreny més pantanós; per dir-ho d’alguna manera és com estar “en terra de ningú”. Els teus pares són de fora, tu has nascut aquí o has vingut de molt petita, els teus pares continuen preservant la seva cultura i tu ja et relaciones amb ella d’una manera diferent És una situació complicada que genera molts dubtes.

Extracte de El buen padre (Sapristi, 2020)

Un dels recursos que també ens criden l’atenció són els silencis. Quin paper juguen per a tu a A El buen padre? En aquest sentit pesen tant com l’ús del color o creus que és un element encara més important?

Volia situar-me en el terreny del no dit, el que s’amaga, el que s’intueix, per a mi les paraules havien d’estar mesurades per no velar més coses del que les imatges ho feien. En les accions, els ritmes i les repeticions està la informació, el que viuen els personatges, el que senten. El color per una altra banda m’ajuda a separar els temps, i ha construït una certa ambientació en cada moment. Així quan el personatge és adult i recorda, el blau intens fosc de les pàgines marquen la seva angoixa, el pes. En canvi, al final del còmic, els colors són més lluminosos, s’allibera i així ho faig sentir.

Com vas treballar el guió per tal de mantenir la tensió fins el final?

El guió va canviar unes quantes vegades. En l’inici volia explicar molt, i vaig adonar-me que si anava traient algunes capes més superficials, tindria un impacte més fort. Alguna de les imatges, però, es van mantenir perquè jo les tenia molt clares, sabia que eren potents per traslladar certes idees. Per exemple quan les nenes estan jugant amb uns ninos i una d’elles llença les coses pels aires, l’altra s’enfada i li pregunta per què ho ha fet i ella li respon molt naturalment que el seu personatge s’ha tornat boig. D’aquesta manera introdueixo des de l’inici la violència que ja està interioritzada en elles.

Extracte de El buen padre (Sapristi, 2020)

El món del còmic està encara força masculinitzat, com creus que avança la veu de les autores i de les noves generacions? Tens algun referent femení en aquest terreny?

Quan era petita i anava a les llibreries de còmic o els festivals, l’escena estava supermasculinitzada i em sentia una mica com si jo i les poques noies que estàvem allà fóssim una rara avis. Estic molt contenta perquè actualment hi ha un munt d’autores de còmic molt potents que parlen i expliquen les seves pròpies històries i també hi ha moltes lectores que les volen llegir, i això és molt bona notícia. A part de referents mítics com l’Alison Bedchel o la Julie Doucet. Recentment he llegit Isolada, de la Keiller Roberts una meravella. I he descobert el treball de l’Aidan Koch i Melek Zertal. En el panorama nacional m’encanten els treballs de l’Ana Galvañ, la Marta Cartu i la Conxita Herrero, entre moltes més!!

De moment la teva trajectòria s’ha inclinat majoritàriament cap al món de la il·lustració i del disseny gràfic. De fet, el teu estil de dibuix pla i molt minimalista, que ens acosta a l’avantguarda pop més geomètrica i amb grans contrastos de color, ens dona una visió propera al “menys és més”. Com apliques aquests coneixements al còmic? Quins diries que són els teus principals recursos gràfics com a dibuixant de còmic?

Amb el temps m’he adonat compte que m’he anat obsessionant amb el fet de prescindir de certs elements en el dibuix i potenciar-ne d’altres. La línia clara, els colors plans, les formes geomètriques, la composició dels elements en la pàgina, s’han convertit en el meu objectiu a l’hora de treballar independentment de si es tracta d’una il·lustració o d’una pàgina de còmic.

How to home school during Coronavirus. Il·lustració per a The New York Times (març, 2020).

A més de El buen padre, també has publicat dos fanzines, H i Adiós nostalgia. Què ens pots explicar d’aquest d’aquestes dues publicacions?

Vaig començar a autopublicar-me el 2014 amb un fanzine que es deia 08:05 a.m. amb un estil de dibuix encara molt allunyat del que faig ara, i un any més tard vaig fer un altre que es deia Llamas que parlava sobre la precarietat laboral i on vaig començar a jugar amb aquesta idea de personatges molt hieràtics, la geometria i la composició. És en aquell moment que faig el gir cap aquesta manera de narrar gràficament. En 2017 el dibuixant de còmics Chema Peral va escriure’m un e-mail perquè havia vist el meu treball per xarxes socials i li havia agradat, em va proposar que fes una història curta per dur-la a l’editorial de fanzines Lupa i Sombrero i vaig fer el còmic Adiós Nostàlgia que parla sobre el motiu de perquè a vegades abandones antigues amistats. H va ser un divertimento, i després, el 2018, va venir l’últim fanzine que he fet fins al moment i que es titula Mas allà de mi on narro la història de com unes veïnes amb una situació delicada tensen una relació de parella.

També participes de manera activa en festivals com el Graf, on t’has encarregat dels tallers per la canalla. Què creus que aporta aquest mitjà a les noves generacions? Creus que és una bona manera de transmetre coneixements?

Festivals com el Graf, són esdeveniments culturals molt necessaris. És enriquidor acostar el món del còmic a diferents públics. M’encanta fer tallers de còmic amb nenes i nens, és molt màgic, sempre tenen idees increïbles i són molt entusiastes! Crec que el còmic és una eina súper potent per acostar diversos coneixements tant a infants com a adults.

Extracte de diversos fanzines de Nadia Hafid editats per Lupa y sombrero.

Tens algun altre còmic llarg en camí? En quins nous projectes estàs treballant?

Estic treballant ja en el meu pròxim còmic llarg, no puc dir massa cosa perquè estic encara en la primera fase, però tinc moltes ganes d’introduir nous jocs narratius i gaudir-lo molt. Paral·lelament, mentre treballo amb el pròxim còmic, vaig fent la meva feina d’il·lustradora que m’apassiona i m’ajuda també a ser molt resolutiva gràficament.

Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on pinterest
Share on linkedin