Entrevista a Susanna Martín

«M’he adonat que depenent del què tinguis entre les cames i de la teva condició sexual, la fugida del teu país serà per una via o per una altra»

Susanna Martín (Barcelona, 1976) és més que una dibuixant de còmics. Compromesa amb el seu temps i activista feminista, les seves obres estan carregades de crítica, però també d’una voluntat pedagògica que consciencia als lectors sobre realitats que desconeixem o a les que directament donem l’esquena. Amb ella parlem de la figura de les dones en el món del còmic, tant de les autores com de tots els personatges que han anat migrant per les seves pàgines al llarg dels anys.

Comencem parlant de Sansamba, ja que la vinyeta que hem escollit per a la instal·lació de El Sevillano és d’aquest còmic. A la segona part del còmic, veiem el viatge cap al Senegal amb ulls de turista. Com va ser el procés de documentació d’aquesta part?

En part, com que no vaig poder viatjar al Senegal, va estar bé per poder donar una visió una mica més escèptica, com de turista occidental que va en un viatge organitzat i simplement es dedica a seguir una ruta marcada, no veu res més. De totes maneres, per donar la perspectiva de la protagonista, sí que em vaig documentar a través de les fotografies de la Isabel Franc, que sí que hi va anar de viatge al Senegal. A partir d’aquestes imatges i de tot el que m’anava explicant jo anava construint la història.

Sempre procuro dibuixar des del respecte cap a l’altra cultura que estic retratant, i per fer-ho intento cercar i imaginar tot allò que la composa. Per exemple, en el moment que vaig fer Sansamba el viatge més llunyà que havia fet fins aleshores havia estat a Mèxic i d’allà recordava molt les olors, els colors… elements que em feien sentir que estava en un lloc diferent. Sóc conscient que el Senegal i Mèxic no tenen res a veure, però sí que vaig fer aquest exercici de transportar-me a la sensació de trobar-me en un país on tot el que m’envolta és tan diferent al meu lloc d’origen. Intentava recordar com era sortir de la teva bombolleta i estar en una altra cultura, amb gent d’un altre color perquè clar, allà tu ets la del color “diferent”. Així va ser com va funcionar.

Extracte de Sansamba (Norma Editorial, 2014).

La decisió gràfica d’il·lustrar aquesta segona part del llibre com si fos un quadern de viatge, a què és deguda?

Isabel havia escrit moltíssim sobre aquest viatge i volia que tot fos en còmic, però jo li vaig dir “para el carro, que sinó sortirà un còmic de 300 pàgines”. Allà se’m va ocórrer que aquest viatge podia estar relatat com un quadern de viatge, així podíem recuperar part dels textos del seu diari i li va encantar la idea. Just en aquella època, havia llegit un llibre de l’Enrique Flores d’un viatge que havia fet a Cuba i em va agradar moltíssim . Em va servir per inspirar-me. Tant els llibres de viatge com els quaderns de viatge m’encanten, perquè et permeten introduir elements d’il·lustració que en un relat gràfic com un còmic potser serien més difícils de col·locar. Per tant, que aquesta segona part fos així no té realment una idea premeditada al darrera, sinó que és un recurs que va sorgir per poder  incloure part dels textos de la Isabel sense que el llibre se’ns anés de mare. No hi ha cap romanticisme al darrera (Riu).

Una altra cosa que ens crida l’atenció a Sansamba és el paper de les dones, no tant en la protagonista sinó en els personatges secundaris. Volies marcar molt aquesta part femenina en la història?

La Isabel i jo ja havíem treballat juntes i en aquest sentit coincidíem. Jo a ella ja la coneixia d’abans com a escriptora de novel·les i té un univers femení molt potent i tot això jo ho vaig entendre des del primer moment, aquesta necessitat de donar la volta a la truita i fer històries on la norma general sigui que tot estigui ocupat per dones i que de tant en tant aparegui un home. A Sansamba aquest discurs es normalitza una mica perquè hi ha un equilibri entre la protagonista femenina i el masculí, però en àlbums anteriors, com Alícia en un mundo real el contrast és molt més estrident. De fet, molts mitjans generalistes ens van donar aquest “toque” de per què no hi havia homes a la història, la qual cosa ens semblava molt divertit. Així que, tot i que la Isabel fes Sansamba més equilibrat en aquest sentit, sí que vam voler mantenir el to d’Alícia en un mundo real, en temes com la sororitat i el recolzament entre amigues, germanes, mares… Aquesta visió també és a Sansamba, per una banda entre la protagonista i les seves amigues, i per l’altra quan estan al poble del Senegal, quan ella s’hi fixa en com les dones actuen i es recolzen entre elles.

Extracte de Sansamba (Norma Editorial, 2014).

Has estat membre del col·lectiu d’autores de còmic des dels seus inicis. Des de la seva constitució, quines millores i quins canvis has observat vers a les autores de còmic?

El 2013-2014 vam començar a organitzar-nos i va ser un pas important. A més va coincidir amb l’intent de Gallardón de fer una llei d’abolició del dret a l’avortament. Aleshores, el problema era que estàvem molt escampades i no ens coneixíem entre nosaltres, perquè ens estàvem movent en un espai i en un mercat que estava pensat per homes, i per tant, organitzar-se va ser un fet important. Va ser molt maco i de fet han sorgit amistats molt fortes arrel d’haver-nos conegut a través del col·lectiu.

Crec que al principi, quan es va crear el col·lectiu, ens van caure moltes hòsties, perquè la gent no entenia per què ens havíem d’organitzar. També algunes dones. Però, finalment s’ha vist que tot això ha servit, no només per fer-nos més visibles, sinó també per col·locar-nos en els rànquings de còmics i també per a que aquelles que donaven l’esquena al feminisme l’abracin i entenguin que aquesta lluita encara és necessària.

Ens criden l’atenció Gaza Amal i En bandada, dos còmics que has fet per encàrrec i amb un gran contingut social on les protagonistes són dones. El perfil de les teves històries ajuda a que et contractin per realitzar còmics de caire social?

Crec que un cop he començat a destacar dins del còmic de caire social, és més fàcil que em cridin per fer aquest tipus de projecte. Però sí que és veritat, i ho dic perquè m’ho han comentat vàries vegades, que també aporto cert activisme a les històries, perquè jo mateixa he estat activista, en el meu cas en grups feministes i lèsbics i això ja em dona una visió concreta de com tractar els temes.

Per Gaza Amal es van posar en contacte amb mi pel meu treball a Pikara Magazine, la revista de periodisme feminista, fet que et mostra que està tot lligat. Hi ha una xarxa i això provoca que, per una banda em criden perquè sóc de les poques feministes activistes que dibuixen còmic i d’altra banda, estàs introduint el còmic en el món del feminisme on encara hi ha una esquerda important. Tot i que hi ha ja un volum d’obres feministes, encara queda camí per fer. Amb En bandada va passar una mica igual, ja que ja coneixia a les noies d’Oxfam de les manis del 8M. Diguem que en aquest circuit em coneixen, sóc la feminista que dibuixa (Riu).

EPortades de En bandada i Gaza Amal.

Què creus que aporta el còmic a aquest tipus d’històries?

En el cas de Gaza Amal la intenció era pedagògica, ja que es va fer per a instituts i per a escoles, però també per sensibilitzar a la població d’aquí. Encara vivim d’esquenes a certs conflictes, però al final el còmic no deixa d’estar fet per mi que sóc una persona d’aquí tractant d’explicar un conflicte que em queda lluny geogràficament.

El còmic a l’aula és una eina molt més amable i fàcil per explicar un conflicte que no fer llegir informes i més informes sobre allò o imatges que són molt explícites i et poden fer enrere. També ajuda a portar la informació a col·lectius que no tenen els recursos (internet per exemple) o un nivell alt d’alfabetització. Amb En bandada és el que s’aconsegueix, denunciar una situació de vulneració de drets d’una manera directa i fàcil per a tothom.

Com et vas documentar en el cas de En bandada?

Em vaig entrevistar amb el col•lectiu de treballadores domèstiques migrades un parell de vegades i també, des d’Intermón Oxfam, em van fer arribar entrevistes que els havien fet. Això em va ajudar perquè a vegades només tens mitja hora per parlar amb algú i segons com, és molt difícil que s’obri a tu i t’expliqui la seva història sense conèixer-te de res.

Extracte de En bandada (Intermon Oxfam, 2020).

Saps quina rebuda i quin impacte ha tingut aquest projecte? T’ha arribat algun feedback al respecte?

Sí, el feedback que he rebut ha estat de les pròpies dones protagonistes, de les testimonis. Aquí va haver una en concret que em va deixar una mica malament perquè la dona es va posar a plorar. Primer va llegir el còmic el seu fill, que tenia sobre uns vint anys, i es va enfadar moltíssim. Després el va llegir la mare i es va posar a plorar, com molt indignada, però no pel que jo havia fet, sinó pel que s’estava explicant allà. En veure-ho dibuixat i imprès, es van adonar de la seva realitat. Això em va afectar bastant, perquè no havia estat realment conscient de com podia ser de potent aquella història traspassada al dibuix.

Algunes són dones en situació de risc, de vulnerabilitat i irregular, i les seves veus no s’escolten. Durant els confinaments penso molt en elles perquè precisament s’han de desplaçar a les cases on netegen o cuiden i no tenen contractes de feina. Si la policia les intercepta les poden enviar a un CIE o de tornada als seus països.

En la teva trajectòria trobem altres personatges femenins com Annemarie. Sabem que vas estar-hi vuit anys amb aquesta història i que a mida que anaves avançant t’anava canviant la visió cap aquest personatge. Què et va cridar l’atenció d’aquesta figura?

Vaig conèixer Annemarie quan tenia vint-i-quatre anys i em va flipar. Primer de tot em va cridar l’atenció la seva estètica: és un personatge molt atractiu, li agraden els cotxes, viatjar… Clar, és un personatge molt guai i amb aquella edat et llegeixes la biografia d’un personatge així i t’impacta molt. Així va ser com vaig començar a llegir molt sobre ella i a estudiar-la més a fons. Jo encara no em dedicava al còmic però sabia que volia fer alguna cosa sobre ella i quan vaig tenir alguna cosa per presentar a una editorial, jo ja en tenia més de trenta. Quan vaig començar a treballar ja en el material gràfic pel còmic jo ja tenia més anys que l’Annemarie quan va morir (als 34 anys).

Clar, quan ja em vaig acostar als quaranta em vaig començar a qüestionar moltes coses que havia fet Annemarie i per tant a replantejar-me com jo havia explicat algunes coses. Al final és com una relació, on també tens alts-i-baixos. En aquest sentit, jo havia patit un enamorament amb aquest personatge i li vaig atorgar una humanitat, amb la qual cosa també vaig arribar a mostrar les seves debilitats a més de les seves virtuts.

Extracte de Annemarie (Norma Editorial, 2019).

Ets una dibuixant amb una varietat d’estils i recursos molt àmplia que hem pogut veure a Annemarie, però també en la resta de les teves obres. Ho planifiques gràficament tot abans o va sorgint de forma més natural?

Sí que tinc com dues maneres de dibuixar. Per una banda, un tipus de dibuix més caricaturesc i amb una composició de pàgina més clàssica, que ho faig sobretot en històries adreçades a persones que no estan acostumades a llegir còmic i així els pot resultar més fàcil. En canvi, quan faig obres que són més personals i que sé que es mouran dins un circuit més vinculat al còmic, allà em permeto altres llicències gràfiques i experiments. Clar, quan acabo un àlbum d’aquest tipus, he descobert coses que puc aplicar en el següent treball que faci.

També depèn molt del temps que tinc per fer cada projecte. Amb Annemarie, per exemple, vaig estar vuit anys per fer-lo perquè era un projecte personal, això va provocar que en vuit anys el meu dibuix canviés. Un altre exemple seria el de Residencia de estudiantes, on tenia menys temps per fer-lo i vaig decidir centrar-me més en el color i en els plans i perspectives per tal d’acostar-lo més al llenguatge del món de les arts escèniques, així ho podia plantejar com si tot fos una peça teatral de Lorca, el protagonista del còmic.

Has relatat diverses històries al voltant dels moviments migratoris. Potser una de les històries més vinculada amb el tema va ser la que vas crear pel còmic col·lectiu Un regalo para Kushbu. Has trobat alguna relació o nexe comú entre la protagonista d’aquell relat i d’altres personatges femenins als quals has donat vida en altres còmics?

En aquest cas tots els protagonistes formaven part de la ong Mescladís, que és una organització que ajuda a immigrants a millorar la seva situació a Barcelona, sobretot a través de cursos de cuina. La protagonista de la història en formava part i en el seu cas va poder trobar feina netejant cases.

Per poder documentar-ho tot, en Gabi Martínez, que va coordinar tot el llibre, va fer les entrevistes i ens les anava passant als dibuixants. Casualment, l’entrevista de Dilora —la protagonista de la història que jo havia d’il·lustrar– era bastant plana. Com si no ho hagués superat o no hagués fet el procés de qüestionar-se què li havia passat. Però després en els àudios dels qual sortia la transcripció vaig trobar coses que no estaven en l’entrevista per escrit. Li vaig demanar si podia tenir una mica més de llibertat i allà va ser quan vaig poder incloure idees pròpies, com la constant inclusió de les mans de la Dilora, que són un element important de la seva trajectòria i del que acaba sent el seu futur laboral a Barcelona.

El dia de la presentació del llibre la vaig conèixer a ella i a tota la seva família. Se’m va acostar una de les seves filles, perquè crec que la Dilora no parlava massa bé el castellà aleshores, per comentar-me que els havia encantat el còmic i que li havia semblat curiós que posés el tema de les mans perquè ella ara, a conseqüència del treball manual que havia fet netejant cases, tenia artrosi. Em vaig quedar al·lucinada perquè el meu dibuix va ser com premonitori.

Extracte de Un regalo para Kushbu. Historias que cruzan fronteras (Astiberri i Ajuntament de Barcelona, 2017).

Has tractat el tema migratori des de molts punts de vista, hi ha alguna història que no hagis tocat i que t’agradaria tractar en un proper còmic?

He fet diferents reflexions amb els treballs que he anat realitzat i, de fet, amb Un regalo para Kushbu i amb el darrer que estic fent sobre El Salvador i Hondures, m’he adonat que depenent del que tinguis entre les cames i de la teva condició sexual, la teva fugida del teu país serà per una via o per una altra. Això en el cas de l’Àfrica es veu molt, on el 90% de les persones que pugen a les pasteres són homes, o els que es posen sota els camions també ho són… I tot i que sembli molt frívol el que vaig a dir ara, aquestes fugides són molt més trepidants. En canvi les fugides femenines són molt més lineals, es mouen més a través de la falsificació de papers o a través de matrimonis o la prostitució. No estic dient que sigui més relaxada una situació que l’altra, però si és cert que en el cas de les dones les seves fugides no criden tant l’atenció. És un tema interessant per tractar.

Sobre el còmic que estàs a punt de presentar, Irse o morir, què ens pots explicar per anar obrint boca?

Doncs farem una petita presentació el 23 de març, però no estarà al carrer fins a principis de juny.

Sobre el projecte, CEAR-Euskadi es va posar en contacte amb mi per crear un còmic sobre persones LGTBI i dones cis de El Salvador i Hondures que estan amenaçades per les maras i han de fugir dels seus països d’un dia per l’altre, perquè si t’amenacen de que et violaran i et mataran i no fuges de seguida, ho faran.

En aquest cas són persones que amb aquesta història darrera han arribat al País Basc i estan pendents d’asil, tot i que ja hi ha moltes que ho han aconseguit. Aquest projecte m’ha permès poder fer de periodista, perquè aquí sí que he fet jo mateixa les entrevistes i les trobades amb les testimonis (tot i que ens va enxampar la pandèmia per mig, però aleshores ho fèiem per telèfon o per videoconferència). D’altra banda, com es tracta de persones amenaçades de mort i per la seva seguretat, he hagut de canviar noms o donar alguna volta a alguna trama, sense perdre el que es volia explicar.

Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on pinterest
Share on linkedin