Entrevista a Ana Penyas

«Si jo m'havia sentit sola i estava a 400 quilòmetres de casa meva, com ha de ser estar en un altre continent»

Ana Penyas (València, 1987) és una de les autores més importants del còmic espanyol. Amb el seu primer còmic llarg, Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2017), en el qual relatava la història de les seves àvies, va obtenir el Premi Nacional de Còmic. Recentment ha publicat Todo bajo el sol (Salamandra Graphic, 2021), obra on reflexiona sobre el turisme i les seves conseqüències socials. Autora compromesa, xerrem sobre la seva obra, les seves motivacions i sobre la manera en què els seus còmics reflecteixen el fenomen migratori.

Si repassem la teva trajectòria, la memòria sempre ha estat un eix important en totes les teves obres. Què tenen en comú les teves àvies, la família protagonista de Todo bajo el sol o els nens i les nenes del Mexique?

El que tenen en comú no és el rol de víctima, però sí de persones comunes que no tenen un paper actiu en la història. És a dir, no estan provocant o lluitant per fets polítics, sinó que els succeeixen coses provocades pel sistema, no per pròpia voluntat. De fet, són persones que no tenen una resistència activa contra el sistema, els uns perquè són nens i les meves àvies perquè són dones que d’alguna manera van viure el rol de dona que els va tocar en la seva època i no es van rebel·lar contra aquest rol. I en la família que m’he inventat a Todo bajo el sol, d’una banda estan els avis materns, que sí que tenen aquest rol de resistència als canvis, però els altres membres de la família estan bastant supeditats als esdeveniments. Els hi van passant coses i no lluiten per revertir la situació. Vaig buscar aquest tipus de persones perquè, en part, em semblava que era el perfil majoritari.

Extracte de Mexique, el nombre del barco (Libros del Zorro Rojo, 2017).

D’on sorgeix aquest interès pel passat?

Hi ha una part que és familiar. Els meus pares van militar en la transició, són persones molt polititzades i a més el meu pare està obsessionat amb la República. Casa meva està plena de coses relacionades amb aquests temes, de llibres d’història, sobretot de la Guerra Civil, del franquisme i de la postguerra… Jo he pres aquest relleu i a més, sempre m’ha interessat molt la història. Des que era petita. Li preguntava molt a la meva àvia Herminia sobre la seva infància i ja de gran em recordava “tu em deies que no t’expliqués un conte, que t’expliqués una història de quan era petita”.

Després, a mesura que creixia i anava tenint més consciència, em vaig adonar que el que jo havia viscut a casa meva no era freqüent i que la gent tenia unes llacunes històriques enormes: els típics clixés sobre la guerra o sobre els bàndols, que hi havia bons i dolents, aquest tipus de coses. Em va semblar que era necessari intentar llançar una mica de llum sobre aquest tema. D’aquí ve que gairebé tots els meus treballs, ja quan vaig començar Belles Arts, tractin de la memòria històrica. Vaig anar explorant les maneres de poder comunicar millor els temes polítics.

A través del teu treball, i també en la teva vida personal, has estat molt en contacte amb els moviments veïnals de València. Aquesta implicació t’ha ajudat a l’hora de crear les teves històries?

Sí, clar. És el meu món, són els meus amics i amigues. La gent amb la qual connecto acostuma a ser gent que està implicada en alguna cosa, i així acostuma a ser gent a la qual li interessa parlar de temes que a mi també m’interessen. En aquest sentit estic més connectada amb el món de les ciències socials que amb el món artístic. I també he participat en alguns moviments i lluites veïnals, de manera perifèrica, o bé participant més directament. València tampoc és una ciutat tan gran i pots anar a defensar alguna cosa del Cabanyal, després estar a Benimaclet i després a alguna cosa del barri del Carmen. Al final, et vas barrejant al voltant de diversos col·lectius i t’emportes una mica de cadascun, la qual cosa et dóna una visió més panoràmica del que succeeix i et demostra que no estàs tu sola amb la teva lluita.

Extracte de Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2017).

Lligat a aquesta qüestió, ets de València, però has viscut a diversos llocs: a Barcelona, a Porto, a Buenos Aires, ara a Madrid. T’has sentit migrant?

Algunes van ser estades molt breus, però sí que vaig estar d’Erasmus a Torí, després Holanda, Barcelona, de nou València i ara Madrid. I ara torno a València. Aquesta experiència d’emigrant, per dir-ho així, aquest sentiment d’arribar a un lloc desconegut, a un lloc nou, sí que el conec. Encara que evidentment des del privilegi, ja que les vegades que he viatjat no ha estat per una necessitat econòmica ni d’urgència. Òbviament, he buscat feina o estava amb una beca, però ha estat més per una qüestió de viure una experiència. Potser la de Madrid podria ser la més pròxima a alguna cosa que té a veure amb la feina, perquè vaig tenir la sensació d’arribar a una ciutat realment gran.

Aquestes experiències m’han donat moltes coses. En primer terme, et permet veure el teu lloc des de fora, relativitzar, conèixer altres vides i altres experiències. Per exemple, en el cas de Madrid, aquí en general la vida és més precària. I l’any que vaig estar a Barcelona em va passar igual. Estàvem just en plena crisi, jo era molt jove i ho vaig passar malament. Ara ho penso i, si jo, que tenia un bon matalàs, ho vaig passar malament, imagina algú que no en té. Aquestes experiències t’ajuden a posar-te més en el lloc de l’altre i a pensar que si jo m’havia sentit sola i estava a 400 quilòmetres de casa meva, com ha de ser estar en un altre continent.

En el cas de les teves àvies, elles van canviar el camp per la ciutat. A Estamos todas bien, es veu clarament aquest fet, però quins sentiments t’han transmès elles sobre aquesta qüestió?

D’una banda, la meva àvia Herminia ho va viure amb força amargor, perquè per a ella sí que va ser una emigració econòmica pura, en el sentit que el meu avi havia tingut un accident amb el camió i això els va obligar a deixar el poble. A més, un dels meus oncles tenia problemes d’aprenentatge i al poble no hi havia prou recursos així que, entre una cosa i una altra, van decidir anar-se’n a un a un lloc que sí que en tingués. Però tot i així, la meva àvia Herminia ho va viure com un desarrelament, com un fet dolorós. Després s’ha adaptat, encara que abans tornava molt al poble. Com que continuaven tenint la casa allà, potser hi anava tres mesos sencers cada any.

En el cas de la meva àvia Maruja, jo crec que ella ho va viure, per com m’ho va explicar, com una cosa positiva. A ella, l’ambient del poble l’oprimia. Va canviar de classe social quan es va casar amb el meu avi, que era metge. Va passar de ser classe baixa a ser de les forces vives del poble, però sempre amb la sensació que la vigilava tot el poble. No tenia llibertat per a fer res, ella era “la dona del metge”, no la Maruja, no podia ser ella mateixa. Jo crec que el canvi a la ciutat li venia de gust i a més, ella era originàriament de Madrid, ja que els seus pares eren de Madrid, gent molt humil.

La meva mare també va tenir aquesta experiència, encara que la situació va ser diferent perquè tenia 15 anys. Al principi ho va passar fatal, però ho va viure com un alliberament total. Volia escapar del poble, ja des de nena era molt conscient que no volia aquella vida.

Extracte de Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2017).

Estamos todas bien és una història molt personal, mentre que Todo bajo el sol és pràcticament un estudi socioeconòmic. Com ha canviat el teu procés de documentació? Què ha suposat per a tu aquest canvi en la manera de treballar?

La veritat és que, com només havia fet un còmic llarg, vaig pensar que no podia repetir el que ja havia fet. No volia parlar una altra vegada dels meus avis. També volia posar-me el repte de no quedar-me en allò autobiogràfic. No em vaig voler limitar a pensar en un tema en el qual ja em sentís segura a l’hora de treballar. Va ser un vot de confiança en la meva persona.

Òbviament, la labor de documentació de totes dues obres no té res a veure. A Estamos todas bien va ser molt senzill perquè per a mi ja eren mons coneguts. Vaig llegir algun llibre, però era un tema sobre el qual ja havia reflexionat bastant i tot va anar sorgint de manera molt intuïtiva. En canvi, amb Todo bajo el sol vaig haver de documentar-me moltíssim fins que vaig anar aterrant en el guió. A Estamos todas bien des d’allò personal i íntim vaig anar cap a una cosa més gran. I a Todo bajo el sol, des d’allò gran, des de pensar en el turisme i en la història de la bombolla del maó, vaig crear després una família. Va ser un procés invers.

A Todo bajo el sol també s’aprecia un fons més acadèmic. Què ens pots comentar sobre aquesta qüestió?

Vaig tenir l’ajuda del meu amic Hernán, que a més de participar en el moviment social del barri, estava treballant en la seva tesi sobre el Barri Xino de València, des de l’antropologia. Em va servir moltíssim perquè em va passar la part històrica d’aquesta tesi i d’aquesta manera jo vaig anar aterrant en el context històric. Amb la part visual, li anava preguntant i em deia “aquí podries posar això” o “això no té res a veure“. Em va ajudar a analitzar i a elaborar els discursos. Per exemple sobre el tema de la prostitució, perquè entre els veïns i les veïnes hi ha molta disputa. Malgrat això, al final no vaig poder plasmar tota la complexitat que existeix, ja que volia que fos el més realista possible i no una successió de clixés.

Extracte de Todo bajo el sol (Salamandra Graphic, 2021).

Creus que la problemàtica que narres és extrapolable a altres ciutats més enllà de València?

Encara que el que explico és una cosa molt familiar, molt local de València, crec que és una situació que es repeteix en tota la costa mediterrània. A Barcelona, per exemple, es reflecteix molt en el Raval, sobre el qual si que existeix molta documentació, molts estudis i documentals. Quan vaig estar vivint a Barcelona, el 2010, ja notava alguna cosa estranya, si bé encara no coneixia la paraula gentrificació. Quan la vaig sentir per primera vegada, vaig dir “això era!”.

Todo bajo el sol en primer lloc parles de les desigualtats locals i després ja mostres una visió més globalitzada. El discurs sobre el migrant va canviant al llarg del còmic, quins canvis has detectat en relació amb els nouvinguts en les diferents èpoques que il·lustres?

És cert que hi ha hagut canvis. He intentat fer un retrat realista d’aquestes situacions, no conformar-me amb donar la meva opinió. Generalitzant molt, crec que la principal diferència és que quan s’emigrava dels pobles a les ciutats, malgrat que hi havia grans diferències entre classes socials, no existia el racisme que anys després rebutjava la migració d’altres països.

Sóc conscient que històricament això també ha succeït, per exemple, amb els andalusos o els murcians que emigraven a Barcelona, contra els qui també existien discursos racistes. Jo això no ho he viscut directament, però el que sí que he vist són discursos d’odi contra els magrebins o contra persones racializadas, per exemple.

Extracte de Todo bajo el sol (Salamandra Graphic, 2021).

Recentment has creat Astúries, dear Homeland, un còmic breu que tracta de l’emigració asturiana cap als Estats Units. Com va sorgir el projecte? Què has après sobre aquesta emigració ja tan oblidada?

Em van contactar des de l’ambaixada d’Espanya a Washington per a dur a terme aquest projecte al costat de l’il·lustrador Seisdedos. El projecte general es basa en fer diferents històries breus de les relacions entre Espanya i els Estats Units, i a nosaltres ens van donar el tema de la migració. L’afortunada coincidència va ser que just al Centre Condeduque de Madrid hi havia una exposició sobre l’emigració espanyola als Estats Units. Entenc que no va ser una casualitat, sinó que estava tot relacionat. Vam anar a veure-la i ens van portar les dues persones que havien muntat l’exposició: Luis Argeo i James Fernández, el primer asturià amb vincles familiars als Estats Units i el segon nord-americà, nét d’asturians que van emigrar.

Era una història que no coneixíem, però afectava milers de persones. L’emigració espanyola als Estats Units no va ser tan massiva com la italiana, perquè molta gent d’Espanya se’n va anar a Llatinoamèrica pel tema de l’idioma. Però estem parlant de principis del segle XX, per la qual cosa en la seva majoria les migracions van ser de tall econòmic. A més, segons la zona d’origen de la península, els immigrants s’instal·laven en un lloc dels Estats Units o un altre, en funció del seu ofici. Per exemple, del sud d’Espanya anaven més aviat al sud, a treballar al camp; en canvi, la gent que arribava als Estats Units des d’Euskadi se n’anava més als ports i a unes certes zones industrials.

El que més ens va interessar en aquest relat va ser com es va produir el procés d’americanització dels immigrants que van arribar a causa de la Guerra Civil. Eren gent molt polititzada, la majoria d’esquerres, que van fer costat a la República. Al principi tots i totes tenien un gran desig de tornar. Van marxar amb l’objectiu d’estalviar diners i tornar. Però quan es va perdre la guerra la majoria no van tornar, perquè no podien tornar a causa de la persecució franquista. I aquí ja van començar a demanar la nacionalitat estatunidenca.

En el cas concret dels asturians i asturianes, què va ser el que més et va cridar l’atenció?

Especialment com van anar canviant els centres espanyols i asturians. Es veu molt bé en la manera en què canviaven els cartells, des dels tòpics espanyols amb la flamenca i la guitarra, a passar de sobte al pícnic i a posar-ho tot en anglès. Tot formava part d’un procés natural d’assimilació. Una altra cosa molt interessant era veure com les següents generacions anaven fent seu un relat de la migració amb un tint molt nord-americà, en el sentit que ells parlen dels seus avis i àvies o dels seus besavis i besàvies com si fossin l’exemple del somni americà.

En realitat era una història de migració econòmica, perquè gairebé sempre van voler tornar a Espanya, però no van poder. Em va interessar molt la formació del relat comú dels processos d’emigració i com cada generació passa el filtre de la història a la seva manera i segons el seu context. Per exemple, recordo que un d’ells tenia un ninot d’un guerriller amb el puny enlaire d’un familiar i no sabia ni què volia dir. En aquest sentit, s’han trobat molts casos en els quals s’ha perdut el nexe amb la història dels avis i les àvies.

Extracte de Asturias, dear Homeland il·lustrat per Ana Penyas i Seisdedos (2021)

Va haver-hi gent que va poder tornar?

Resulta molt curiós el moment en què alguns van tornar a Espanya per primera vegada després de molts anys, perquè ho van fer com a jubilats i anaven a visitar els seus pobles. Ja eren viatges completament turístics, amb agències de viatges que els organitzaven des d’allà i que els donaven la possibilitat de visitar, a més del poble, una Espanya que no havien conegut, perquè, per exemple, mai havien anat a Madrid o a Sevilla. Al final, quan tornaven d’aquesta manera, ja totalment americanitzats, ho feien amb la mirada del turista.

Els centres culturals generalment tenen un paper rellevant per als migrants, quina impressió et van causar en el cas dels Estats Units?

D’una banda, eren una mena de refugis on podies trobar-te amb la teva comunitat, però a poc a poc aquests centres es van anar americanitzant cada vegada més. Per exemple, nosaltres dibuixem un moment en el qual convivien el rock and roll dels joves amb el pasodoble dels pares. A cada època anaven complint una funció. En un primer moment eren un lloc de referència, d’arribada i de comunitat, on tractaven de conservar les tradicions; i a poc a poc, aquest aspecte es va barrejant, igual que les pròpies persones.

Un element destacat era el menjar. Moltes vegades els néts o els besnéts, més que l’idioma o altres elements culturals, el que conservaven era una recepta. Això és l’últim que desapareix.

Extracte de Asturias, dear Homeland il·lustrat per Ana Penyas i Seisdedos (2021)

A Mexique, el nom del vaixell il·lustres l’exili a Mèxic de milers de nens i nenes fills de republicans per a escapar de la repressió franquista. És un tema molt dur, però aquesta obra és un àlbum il·lustrat destinat a un públic infantil. Vas haver de canviar la teva manera de treballar? Quins aspectes vas modificar en el teu dibuix per a arribar a aquest nou públic?

La història em va arribar gràcies a Mónica, l’editora. Ella tenia un vincle amb aquesta història i va veure unes imatges meves a Mèxic quan vaig rebre un premi d’il·lustració a Guadalajara. També es va fixar en un fanzine sobre Longinos Lozano, les seves memòries del franquisme, que havia realitzat feia algun temps. Eren imatges molt dures i clarament per a adults. Però ella em va dir que volia que mantingués el meu estil, sense pensar que era un àlbum per a nens. És a dir, no volia que canviés el registre. Em va passar el text de María José Ferrada, que és un text molt poètic i ja et porta una mica al món de la infància, encara que en realitat no és gens infantil. Jo, simplement, em vaig encarregar d’il·lustrar el text i de donar sentit a totes les metàfores de Maria José, com quan les estrelles es converteixen en els pares que es queden en la riba. Però gràficament, ho vaig il·lustrar com qualsevol altre encàrrec, no canvia molt respecte a la resta dels meus treballs.

En relació amb el còmic pensat per a un públic més jove, ens agradaria conèixer la teva visió del còmic com a eina didàctica, fonamentalment en el marc de Vinyetes Migrants, per a fomentar la memòria històrica i per a donar a conèixer els moviments migratoris

Crec que té una gran funció, ja que ajuda a retenir els coneixements, gràcies a que és un mitjà que acostumem a rellegir. Quan som petits tendim a obsessionar-nos molt amb alguns llibres i els llegim moltes vegades i la part de la imatge marca molt. Potser és perquè a mi m’agradava molt dibuixar, però jo em quedava molta estona mirant els dibuixos i els tornava a veure una vegada i una altra. Crec que aquesta part visual té el poder de fixar millor el contingut del qual s’està parlant. A més, té aquesta part atractiva de poder parlar del tema més complex del món, però gràcies al dibuix generes una lectura més amable. És un bon mitjà per a tractar temes complicats, primer veiem la imatge, que ens atrapa i després ens endinsem en la temàtica.

Extracte de Mexique, el nombre del barco (Libros del Zorro Rojo, 2017).

Finalment, acabes de publicar Todo bajo el sol, que està funcionant molt bé, però estàs treballant en algun projecte nou?

Estic amb un projecte que m’il·lusiona molt, però del qual encara no puc parlar i també estic treballant sobre el col·lectiu “Territorio doméstico”, de Madrid, que són treballadores de la llar en lluita i jo estic il·lustrant tot el procés.

Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on pinterest
Share on linkedin