Wanjiku o el somni de l’educació

Article d’Eulàlia Bosch
Setembre 2020

En un moment del seu discurs d’acceptació del Premi Internacional

Catalunya, Ngugi wa Thiongo va dir: “La meva mare, el nom de la

qual era Wanjiku, mai no va anar a escola. No sabia llegir ni escriure,

però va ser ella qui em va enviar a mi a escola. Va ser la mare

Wanjiku qui em va inculcar el somni de l’educació”.

 

M’agradaria seguir transcrivint aquest discurs que l’escriptor kenyà va

pronunciar en kikuiu, la seva llengua materna—que la organització

del premi ens oferia subtitulada al català—, perquè cadascuna de les

seves observacions mereixen una lenta reflexió posterior.

 

M’agradaria, per exemple, comentar el que em va suggerir sentir-li

dir que ”el monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures,

mentre que el multilingüisme és l’oxigen per a elles”.

 

M’agradaria també seguir la seva idea del lligam directe de la mare

amb la llengua materna quan deia: “Mare Wanjiku, on sigui que

descansa la teva ànima, et prego que em perdonis per tots els anys

que vaig abandonar la llengua que em vas donar al néixer, la llengua

en la qual em cantaves cançons de bressol i m’explicaves històries

que m’omplien el cor d’emoció. He tornat a casa: he abraçat la meva

llengua materna…”

 

I m’agradaria especialment aturar-me en aquest punt, quan la seva

veu d’home vell va esdevenir poema musicat i se li escapava el

cantar: “El fill pròdig ha tornat / he vagat molt/ ara me’n penedeixo /

deixo enrere tota la rebel·lia / torno a casa de seguida / deixa’m

tornar a tu/ deixa’m parar de vagar/ et suplico que m’acullis / sí,

mare Wanjiku, he tornat a tu i accepto aquest meravellós premi en

nom teu.”

 

M’agradaria fins i tot seguir el seu elogi dels traductors i traductores

que creen els ponts entre les cultures i fan grans les nostres

tradicions culturals, sense que importi quin sigui el nombre de

parlants d’una llengua concreta.

 

Però, si m’he assegut a escriure aquest article ha estat per l’impacte

que em va causar sentir les paraules amb les quals va descriure

l’actitud amorosa de la seva mare: “ella em va inculcar el somni de

l’educació”.

 

“Inculcar un somni” em va portar alhora a la pagesa que planta una

llavor i a la mirada atenta de qualsevol que es perdi en la

contemplació del cel en una d’aquestes nits d’estiu plena d’estrelles

per tot arreu.

“El somni de l’educació” va ser ja el tro que segueix al llamp.

L’educació, aquest concepte en boca de tothom ara mateix però de

significació tan indefinida, trobava per fi un espai propi. L’educació és

un somni. És un desig. És l’aspiració d’una mare embarassada que

contribueix, conscient i pacient, a l’arribada del futur. La mare que

medita sobre tot allò que ella no ha tingut, però pel que sent una

gran curiositat.

 

L’escriptor volca en un sol verb, inculcar, aquesta quantitat ingent

d’accions quotidianes que defineixen el fer de la seva mare mentre ell

és un nen que creix al seu costat. Inculcar és una forma de

transmissió adequada al desig de perpetuar allò que més es valora.

Inculcar un somni. Sembla que no es pugui anar més enllà. Però es

pot: inculcar el somni de l’educació és ja l’obertura d’un univers

infinit ple de tots els colors i de totes les textures. És l’entrada

mateixa a la humanitat dels humans.

 

Aquests dies, el món sencer debat la tornada a l’escola de nenes i

nens, de joves que porten mesos dispersos entre soledat i pantalles,

d’estudiants d’universitat que s’entrenen a canviar d’hàbits

d’aprenentatge. A tot arreu es parla de la necessitat de tornar a les

aules. Molts aspectes pràctics d’aquesta reobertura omplen els debats,

sens dubte necessaris, de les darreres setmanes.

 

Però potser per fer-ho cal també recordar, amb la mateixa intensitat,

de què parlem quan parlem d’educació. Ara mateix, obrir les escoles,

per alguns, vol dir simplement permetre als adults desenvolupar la

seva vida laboral sense entrebancs; altres esperen que els programes

curriculars es reprenguin el més aviat millor per assegurar que es

puguin superar tot tipus de proves; encara d’altres esperen veure

com els canvis produïts en la vida social des de la primavera passada

influiran en l’escolarització i les seves coordenades més tradicionals…

 

És en aquest moment tan confús en el qual l’educació està en boca

de tothom que un poeta kenyà, parlant de la seva mare sense estudis, 

dona forma a l’expressió: “inculcar el somni de l’educació”.

 

Podria aquesta petita frase il·luminar alguns dels camins de connexió

entre les aules presencials que estan a punt d’obrir les portes i el

cúmul d’arxius patrimonials que el confinament ens ha fet descobrir?

 

Lliçons de científics il·lustres, concerts, representacions de teatre,

pel·lícules, visites guiades a centres museístics, debats i lectures de

tota mena… Tot allò que les institucions culturals ens han deixat

veure i que nosaltres hem rebut a les nostres pantalles com a formes

d’educació permanent, no tenen a veure amb l’educació com a

somni?

 

Si penséssim l’educació com un somni que cal inculcar no ens

adonaríem amb major facilitat que l’educació és un àmbit de contorn

canviant que cal anar adequant a les noves condicions de vida i que,

per fer-ho, ens cal tornar una i altra vegada a revisar la història

humana que ens ha precedit?

 

Fins i tot per aquelles persones que trobin excessivament poètica

aquesta idea de l’educació com a somni, podran descartar-la sense

veure’s obligats a plantejar-se per què és tan important tornar a obrir

els centres educatius el més aviat millor?

 

Vull agrair de tot cor a Ngugi wa Thiongo el seu discurs i, sobre tot, a

la seva mare Wanjiku que va saber fer allò que tantes de nosaltres 

voldríem saber fer i no sempre ens en sortim.