Informe OIM 2020

Portada de l'informe de l'OIM:MIGRACIONES EN EL MUNDO 2020

MhiC Recomana

Informe sobre las migraciones en el mundo 2020

L’Organització Internacional de les Migracions ha publicat l’informe anual sobre migracions mundials per l’any 2020.

En la seva pàgina web trobareu l’informe en format PDF i un resum amb visualitzacions interactives per a explorar les dades, inclòs un corredor migratori amb dades de les persones migrades arreu del món (2020).

Enllaç: https://worldmigrationreport.iom.int/wmr-2020-interactive//?lang=ES

La OIM lleva publicando este tipo de informes desde el año 2000. El Informe sobre las Migraciones en el Mundo 2020, es el décimo de la serie y fue producido con el objetivo de fomentar una mayor comprensión de la migración en todo el mundo. Esta nueva edición presenta datos e información fundamentales sobre la migración, y capítulos temáticos sobre cuestiones de migración de interés actual.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp

AQUEST ESTIU… TALLER DE CÒMIC AL MHIC!

Encetem l’estiu amb un taller de còmics!

Adreçat a escoles, associacions i casals que busquen una activitat per a la seva programació, des del MhiC oferim un taller de còmics conduït per l’autora Nadia Hafid.

Durant tot el mes de juliol oferim la possibilitat de fer una activitat única que ajuda a potenciar la creativitat, mentres es descobreix el museu i les seves històries.

Podeu consultar les característiques i metodologia del taller en el dossier que trobareu en el següent enllaç:

DOSSIER TALLER D’ESTIU “VINYETES MIGRANTS” / JULIOL 2021

Per a més informació podeu escriure a mhic@sant-adria.net

CAMOC Krakow 2020 (2021) Digital Annual Conference: The Right to the City

CAMOC Krakow 2020 (2021) Digital Annual Conference: The Right to the City.

MhiC Recomana

ICOM International Committee for the Collections and Activities of Museums Of Cities

Republiquem informació de: http://camoc.mini.icom.museum/conferences/krakow-2020/

CAMOC Cracòvia 2020 (2021) Conferència anual digital

El dret a la ciutat, 9-11 de juny de 2021

Després de diversos ajornaments a causa de la pandèmia i la impossibilitat de viatjar, la Conferència Anual CAMOC Cracòvia 2020 (2021) ha passat a ser digital! El nostre tema original de la conferència – El dret a la ciutat – continua sense canvis.

La nostra reunió in situ prevista ara se celebrarà en forma de conferència digital de tres dies, del 9 a l’11 de juny de 2021.

Registreu-vos aquí (obligatori): https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdzWtzIT20fZ9lJ8itAPyQ1jPW7amDHJKjc8QNV9hbuJAG3pQ/viewform

Sense taxes d’inscripció.

Ubicació: Museu de Cracòvia (“Muzeum historyczne miasta Krakowa”)

Títol: Conferència digital digital CAMOC Krakow 2020 (2021): The Right to the City, 9-11 de juny de 2021

Inici: 9 de juny de 2021, 14h CET

Estigueu atents a la informació actualitzada a la pàgina de Facebook de CAMOC.

Consulteu el programa de la conferència: http://camoc.mini.icom.museum/wp-content/uploads/sites/4/2021/05/CAMOC-Krakow-2021-Digital-Conference-PROGRAMME-Full.pdf

i la publicació dels resums de les ponències: http://camoc.mini.icom.museum/wp-content/uploads/sites/4/2021/06/CAMOC-Conf.-2021-KRAKOW-Book-of-Abstracts-F-1.pdf

El viatge de les arpilleres

EL VIATGE DE LES ARPILLERES

El viatge de les arpilleres

Les arpilleres tenen el seu origen a Xile, on durant els anys 70 van esdevenir una eina imprescindible per la lluita social. Mitjançant les primeres arpilleres, es denunciaven algunes de les vivències del país sota el govern d’Augusto Pinochet. L’ús del tèxtil a vegades ajudava a expressar el que estava prohibit dir. Les arpilleres es realitzaven, principalment, per agrupaments de dones, les quals podien així expressar-se políticament, cosa que d’altra manera era molt difícil fer. També va ser una eina d’agrupació femenina, mitjançant la qual també podien compartir-se altres experiències o preocupacions.

Per les artistes de la Fundació Ateneu Sant Roc, les arpilleres han significat moltes coses. El que va començar com una activitat més de l’Ateneu ha esdevingut un dels trets distintius de la Fundació, establint un grup fix d’arpilleristes que han col·laborat en diversos projectes. La visió d’aquestes dones és la que es plasma en aquest recull d’arpilleres, cadascuna acompanyada per la història que l’artista ha volgut transmetre.

Maleta, farcell, arpillera: comença el viatge

Maleta, farçell, arpillera, és un recull de diferents experiències migratòries tant de l’interior del país, durant la dècada dels 60, com altres de més recents d’arreu del món.

Aquesta col·lecció es va presentar com a exposició l’any 2012, i des de llavors s’ha portat a diversos indrets de Catalunya.

Amb la realització d’aquestes arpilleres, les artistes han tingut la oportunitat de reviure records abandonats de la seva infància, sentiments dolorosos, la nostàlgia causada per l’enyor de la terra natal, o les primeres (des)il·lusions al establir-se a la seva nova casa.

Aquesta arpillera explica quan els meus pares, els meus germans i jo vam arribar a Barcelona. Veníem d’Almeria i el primer que record que tinc és l’estació de França, gran i molt bonica. Després el que es veu en l’arpillera: la muntanya de Montjuïc i a dalt el castell i moltes barraques.
La meva barraca era de fusta, el sostre de cartró cuir. Mancàvem de tot, no teníem llum ni aigua. Havíem d’anar a buscar-la a la font i estava lluny.
Els meus germans, que eren petits, jugaven amb una pilota de drap. La meva mare baixava tots els dies la muntanya per anar a fer feines a les cases i la meva germana també. I jo, que tenia 8 anys cuidava dels meus germans i de la meva casa, que era l’única cosa que teníem.
Van ser anys durs per qui va haver de deixar la seva terra.
Quan veig el que passa ara recordo els meus primers anys i em fa ràbia que tot segueixi gairebé igual.

Al camp de Càceres on em vaig criar, primer es cullen les olives verdes amb molta cura i després “se varean” les negres. Cal pujar a les oliveres amb escales i cabassos per agafar les verdes acuradament, perquè no es trenquin. Quan estan totes negres es fan caure a terra amb les vares, per treure l’oli. Nosaltres teníem oli per tot l’any a casa, el subministrament de la casa el teníem allà, a més de les oliveres teníem altres collites i animals.
Quan “se vareaban” les olives, érem els meus germans i jo els que, de vegades, recollíem totes les oliveres d’aquella finca, que no era la nostra. Els amos de la finca posaven la terra i nosaltres la feina.
Allà vivíem del que sembràvem, no hi havia cap sou.
El que collíem, nosaltres l’hi portàvem als amos al poble, tot era a mitges, era una feina de tota la meva família i d’ells.
El record d’aquesta època és dur perquè jo ja tenia amigues que anaven al poble mentre jo m’havia de quedar treballant al camp.

Quan tenia 27 anys, el meu marit em va dir que trobaríem una vida millor a Barcelona. Ell va venir sol el primer cop i al desembre de l’any 62 ja ens vam pujar els dos amb el nostre fill, al tren cap a Barcelona. El comiat va ser dur, la meva mare no volia que m’anés tan lluny amb el nen tan petit.
He cosit la casa del meu poble, la casa dels meus pares, on jo m’he criat i on vaig viure fins que em vaig casar i em vaig anar a la casa dels meus sogresa viure. Quan vaig haver de empaquetar les coses perquè em venia a Barcelona, la meva mare va venir dos o tres dies a casa dels meus sogres per ajudar-me a preparar les coses ja deixar-me tot recollit.
Aquest és el cim més alt de Granada, que està sempre nevat, fins i tot a l’estiu hi ha neu. Aquí està l’arbre que hi havia en la cantonada de la casa, una acàcia, i això és el camí que va al baixador on jo, al costat del meu marit i el meu fill, caminava per agafar el tren. Vam trigar 26 o 28 hores en arribar a Barcelona, llavors el tren anava de gom a gom de gent que emigrava de tots els indrets d’Andalusia.
Quan vam arribar a l’una del matí estava tot nevat, aquell Nadal havia nevat molt.
Quan recordo la meva terra m’emociono molt, recordo la meva família, les meves germanes, els meus pares que ja no viuen. El meu marit i els meus sogres estan enterrats a Barcelona, esperant-me a mi.

Aquesta és la història de quan jo vaig venir de Tànger, tenia 21 anys i ja havia tingut la meva filla. Els meus pares vivien a Tànger perquè van emigrar des de La Línia quan eren joves. He viscut la meva joventut i infantesa amb molta il·lusió. Després, quan els àrabs van voler la independència en el 57 les coses van canviar. Els espanyols van preferir anar-se’n abans de passar misèries. El meu marit i jo
teníem la idea de quedar i adaptar-nos a les circumstàncies, però els meus pares ja eren grans i no volien morir-se allà, volien venir a Espanya perquè no tenien res. Per això vam decidir venir-nos tots a Espanya amb ells.
Això és el que veia quan venia al vaixell per a Espanya. Veia la mesquita, l’església i l’escola. Les esglésies i mesquites eren molt boniques, edificis emblemàtics de molts estils. Allò ara està tot més deteriorat perquè no hi ha diners, hi ha misèria, ja no és com era.
En la representació del vaixell, conte com vaig creuar l’estret amb la meva filla, que està agafada a mi quan tindria uns 7 mesos. He barrejat també alguns homenets que estan ofegant o morint-se, per mostrar la situació d’alguns àrabs que avui creuen l’estret, de vegades, perdent la vida.
La primera vegada que vaig arribar aquí, quan vaig sortir de l’Estació de França, vaig veure el cel tan fosc i gris que em va xocar molt, per això aquí he cosit el cel molt viu, tal com ho recordo de Tànger i amb el preciós mar de allà.

He volat tres vegades en avió. La primera vegada que vaig viatjar en avió anava amb la meva mare, els meus germans i germanes. Vam venir del Pakistan a Barcelona el 2007. Anàvem tots menys el meu pare que ja era aquí feia uns cinc o sis anys.
La segona vegada que vaig viatjar amb avió va ser per anar al Pakistan fa un any, per casar-me. Em van portar a l’aeroport i vaig pujar sola. L’avió era ple de famílies del Pakistan. Em vaig quedar sis mesos i fa un mes que he tornat.
Quan vaig tornar a Barcelona, també vaig volar sola. Tenia una mica de por però l’hostessa em va ajudar molt, tota la gent anàvem dormint.
M’agrada molt Barcelona i vull quedar-me aquí a viure. El meu marit vindrà per quedar-se a viure amb mi, ara hem d’arreglar molts papers.

Al Marroc vaig anar a l’escola fins als tretze anys. Després em vaig quedar a casa treballant, així és la vida…
A mi m’hagués agradat estudiar, la mare i el meu pare van patir quan vaig deixar l’escola. Sóc l’única dels germans que no va estudiar perquè quan era petita no volia, i ara ho estic pagant. M’agradaria aprendre a llegir i a escriure bé, això és el més important per a mi.
He cosit una classe, on dones estrangeres de tots els llocs vénen per aprendre a llegir i a escriure. I no només per això, sinó també per conèixer gent i passar l’estona.
És important. Jo sempre tinc problemes, per exemple, quan vull anar a algun lloc per arreglar algun paper i no puc parlar bé. Sempre porto els papers fins a casa perquè el meu marit els ompli. Al metge també tinc problemes, quan no m’entén pateixo, però si li explico poc a poc, ell m’entén el que vull dir. Per això m’agrada venir aquí per aprendre a llegir i escriure, m’agrada molt l’ordinador, l’utilitzem per escriure paraules.

Aquesta és la meva casa del Pakistan a Gujarat, de la zona del Punjab. Allà les cases són grans, dins poden viure dues famílies juntes. Té fins a tres pisos.
Quan era soltera vivia amb els meus germans i la meva mare, però quan em vaig casar, amb 15 anys, me’n vaig anar a la casa dels pares del meu marit, amb la seva família. Ajudava a la meva sogra i cunyades a fer les coses de la casa. Fa quatre anys que visc a Badalona i aquí les cases són més petites. Els nens al Pakistan tenen espai per jugar cada dia amb les bicicletes i estels, aquí no.
Al meu país, al març, quan arriba la primavera i el sol, els pares i nens surten a jugar amb els estels. Pugem al pati de dalt de la casa, ballem i mengem. Preparo molt menjar, una olla gran per a tots, fem una bona festa per celebrar el començament de la primavera.

Aquesta és la meva casa de Guadix, amb els geranis i els clavells que s’hi posen a les façanes. Quan vaig venir a Barcelona recordava molt aquesta casa que vaig deixar al poble.
Vaig venir al tren que hi havia en aquell temps, amb la meva germana i amb la seva filla que també venien a Barcelona. El viatge va ser molt llarg, vam viatjar amb molta gent que també venia per millorar la seva vida. Vaig venir soltera, i amb il·lusió, estava contenta. Després, més encara, ja que vaig conèixer al meu marit i em vaig casar. Ara sóc aquí amb les meves filles i els meus néts, el meu marit ja va morir.

Aquí hi ha una mesquita, que és molt important per la meva religió, i també hi ha muntanyes, papallones, ocells, arbres i flors, perquè m’agrada molt el camp i la natura.
A la meva ciutat hi ha moltes muntanyes, potser per això sempre m’ha agradat més el camp que la platja. Però al camp no hi ha escoles, no hi ha res, aquest és el problema, m’agrada la ciutat només per anar a classe, perquè vull aprendre molt. M’agrada
parlar espanyol.
M’agrada la vida amb flors, m’agrada la llibertat. No vull estar tancada a casa, vull sortir, comprar, treballar i guanyar diners per ajudar la meva família. Llibertat.
Al Marroc vivia en un poble i no podia fer res, no vaig anar a l’escola, no treballava, res. Ara els meus germans estan millor, tots van anar a escola.
M’agrada molt el meu país, però em vull quedar a viure a Europa amb el meu marit, sempre feliç.

Hem cosit un vestit de festa típic del Pakistan que vesteixen les dones, una samarreta, uns pantalons i un mocador, de bonics colors.
És una roba molt còmoda que nosaltres sempre portem, és ample i gran. Algunes dones espanyoles també vesteixen així, els agrada
molt aquest tipus de roba, però elles no es posen el mocador, això només és per musulmanes.
Els homes també es posen aquest tipus de roba, hi ha poca diferència només que la camisa té coll.
Jo em faig la meva pròpia roba, de vegades compro la roba al Pakistan perquè és més econòmica que aquí i cuso a màquina a casa meva. Altres cops compro la roba ja feta.
Al meu país també són molt importants els brodats. Jo he brodat a mà molta roba de llit, els llençols, els coixins, moltes coses.

Aquestes són les meves mans de henna, plenes de polseres com a mi m’agraden. A dalt hi ha un mirall amb less, serrells en urdú.

Les meves mans han treballat molt. Em llevo a les 7, faig l’esmorzar per a mi i els meus fills amb un te o xocolata, porto els nens petits a l’escola a les 8.30 i alguns dies vinc a les 9.30 al Grup Laila, per aprendre castellà i altres coses.

Fa uns 22 anys que estic casada i he criat els meus cinc fills, tots són nois.

Al Pakistan he treballat cosint des de casa. Amb la màquina cosia la roba per al llit, però aquí només treball a casa. Les meves mans saben cosir, brodar, cuinar, netejar, pentinar, escriure i molt més.

Refugiats: el tren

Aquestes arpilleres neixen a partir de l’exposició “Després de les onades” que va tenir lloc al novembre de 2016 a l’Ateneu Sant Roc, en la qual es van inspirar. Les arpilleristes van voler retre homenatge a la feina del grup Open Arms Badalona. Amb el seu coneixement d’algunes històries que havien sortit a les notícies, van plasmar alguns esdeveniments com els que es poden veure en les següents arpilleres.

Memòria col·lectiva. L’any 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, milers de republicans van fugir a França amb l’esperança de ser acollits.
L’arpillera representa la fugida i les dures condicions que van viure al camp de refugiats d’Argelers, on van patir fred, fam, superpoblació, malalties, violacions, mort…

Aquesta va ser la primera experiència col·lectiva del Grup de la Fundació.

Als seus curts anys, i després de perdre-ho tot, la seva família, la seva llar i potser el seu país, vaga sol pel desert. Només amb el seu gos i malgrat tot no l’abandona, amb ell comparteix la seva fam i la seva solitud.

Els dos famèlics i carregant el poc que tenen, quan creu tot perdut, a l’horitzó, descobreix una mica de vida, i amb ella… l’esperança!

Refugiats saharauis al desert d’Algèria. Viuen en “haimes”, amb molta calor durant el dia i molt de fred a la nit.
Viven en condicions austeres i la majoria no veu cap final a l’exili. Depenen de l’ajuda internacional i amb la crisi econòmica han patit moltes retallades. UNICEF, amb tots els seus mitjans, intenta consolidar campanyes de vacunació, crear centres de família, distribuir material escolar, millorar la formació de professors…
Amb aquesta arpillera he volgut recordar les condicions de vida d’aquest poble en camps de refugiats i la tasca dels cooperants.
És necessària l’ajuda de tots, no ho oblidem!

Terra maltractada per la natura, coberta de lones i de teles velles fent formes de barraques per poder protegir-se del fred i del sol. Quanta història hi haurà sota d’aquestes teles que no se sabrà mai, gent destrossada, il·lusions perdudes, sense trobar un futur.

Quanta gent es queda pels camins fins trobar aquests camps de refugiats! Això és el que jo he sentit quan vaig veure aquesta fotografia.

“Gran part de les dificultats per les quals travessa el món, es deu al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents, plens de dubtes.”

Bertrand Russell

Quan fugen de les guerres no només carreguen amb el poc que poden, també carreguen amb les pors, la ràbia, les injustícies…
Carreguen amb els seus fills i amb els seus grans amb l’esperança de donar-los una vida digna, i durant el camí, també carreguen amb dificultats i dubtes sense saber en quin indret els acolliran.

Reflexionant sobre els camps de refugiats, penso que aquelles persones vénen fugint d’aquestes maleïdes guerres, de la fam i de tota mena de necessitats.
Després de donar molts tombs per camins, creuant muntanyes i desorientats arriben a una frontera. Pensen que el pitjor ja ha passat, però no és així. Es troben amb aquests filferros que els prohibeixen el pas. I a alguns d’aquests homes, dones i nens se’ls emporten a camps de refugiats i allà es troben també amb mancances i fam.
Però també hi ha grups de voluntaris que intenten fer-los el dia a dia menys dur. Els ajuden dintre de les seves possibilitats i sobretot els escolten. Intentant que vegin una mica d’esperança.

Fugir de casa teva, del teu poble, del teu país, deixar endarrera la família, els amics, la feina. Fugir cercant un millor futur, però incert. Quina valentia que tenen els que ho fan i travessen contrades hostils i desconegudes. I amb tot això al meu cap vaig començar a fer aquesta arpillera, senzilla i planera en la que cada puntada era un toc de realitat. La platja de Lesbos, els bots plens de gent, el rescat i l’arribada a la platja.
A la tela hi ha tres petits mons: els nens que juguen malgrat tot, els socorristes d’Open Arms que ho donen tot per salvar vides i un metge atenent un infant que ha aconseguit arribar en vida. Quin mal cor i quanta realitat, què necessari no oblidar…

La meva arpillera és una denúncia del tracte que van rebre uns refugiats a la frontera entre Sèrbia i Hongria, que corrien buscant la seva llibertat i uns periodistes que cobrien un reportatge per a la televisió, un d’ells va posar la traveta, tirant a un home serbi que portava a el seu fill en braços fugint de la policia i amb la intenció de creuar la frontera i aconseguir una vida millor.

En la meva arpillera explico la gran tasca que fan els nois de Badalona. Vaig escollir aquest tema com a homenatge a ells, per la gran tasca que fan salvant vides i exposant la seva. Tots hauríem de ser més humans i ajudar més.

Sant Roc: el lloc d'arribada

Puntada a puntada, les dones de Sant Roc han volgut mostrar el seu barri, la diversitat de la seva gent, les cultures que hi conviuen i l’estima que senten pels seus carrers, les seves festes… en definitiva, la seva gent.

A través d’aquestes arpilleres podem conèixer una mica millor els gairebé 50 anys d’història d’aquest barri de Badalona.

Conjunt de 12 arpilleres fetes amb petites puntades que reflecteixen la realitat dels 50 anys del barri, elaborades al 2016 des de la perspectiva personal de cada arpillerista.

Cada arpillera mostra una història diferent d’aquest barri que que viu darrere d’experiències vingudes d’arreu del món, però cosides d’esperança d’un món millor.


Venc roses des que tenia 12 anys. El dia abans de Sant Jordi vaig al mercat a comprar totes les roses per preparar tot amb antelació. Aquest dia m’agrada molt i em fa molta il·lusió anar a vendre roses perquè és l’únic dia de l’any en què tinc una feina
fixa. Sempre sóc jo la que s’encarrega de tot, encara que el meu marit m’acompanya a la parada. Allà em poso a vendre les roses amb el parasol i la taula durant tot el dia del 23 d’abril.

Hem volgut representar com ens agradaria que el barri canviés, ja que està molt deteriorat. Ens agradaria que es conegués com un barri net on hi ha bona convivència i bona unió amb els veïns. Aquesta és la nostra il·lusió, encara que no sabem si la veurem feta realitat.

He volgut reflectir la Fira d’artesania que fem a les festes de maig del barri de Sant Roc. Les associacions preparen paradetes amb els seus treballs. Hi ha de tot: rebosteria, manualitats de ganxet… Hi ha de tot i per a tots els gustos.Concorre molta gent, es compra, es ven i ho passem d’allò més bé.

Quan era petita ajudava a cuidar els meus germans, jo sóc la gran i havia d’estar amb ells perquè els meus pares anaven a vendre i no podíem anar a l’escola. De petita no sabia ni llegir ni escriure i ara que estic a l’Ateneu aprenc una mica. El meu fill el porto a escola perquè no sigui com jo el dia de demà. Estem aprenent totes juntes, les dones marroquines i les dones gitanes. Unes aprenem de les altres, nosaltres aprenem d’elles i elles de nosaltres.

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email

ESPECIAL ‘VINYETES MIGRANTS’ AL #DIM2021

Amb motiu del Dia Internacional dels Museus i en el marc de l’exposició Vinyetes migrants. Còmic, migració i memòria, des del MhiC volem celebrar-ho amb dues propostes.

DONES DIBUIXANT I MIGRANT ARRIBA AL MUSEU DEL FERROCARRIL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

Després de passar pel vagó del Sevillano i la Biblioteca de la Mina, la nostra instal·lació Dones, dibuixant i migrant. El viatge amb perspectiva de gènere segueix el seu viatge i arriba a la tercera parada del trajecte: el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.

Aquest cop, la instal·lació i lectures que l’acompanyen es situaran a la rotonda on es situen la col·lecció de cotxes històrics, concretament davant del cotxe C-2302.

La visita a la instal·lació és d’accés gratuït i es podrà visitar fins el 12 de setembre.

2ª SESSIÓ DEL CLUB DE LECTURA DE CÒMIC:
LA MISIÓN DE ALOU.

D’altra banda, el mateix dia 18 a les 18:30h, celebrarem via Zoom la segona sessió del club de lectura de Vinyetes migrants.

En aquest cas farem la lectura de La misión de Alou. Una maternidad roja editada per Ponent Mon. Aprofitem aquesta lectura per reflexionar sobre art, però també patrimoni, espòli i conflictes, factors que afecten directament als moviments migratoris.

Comptarem amb l’excepcional presencia de Ousman Umar —fundador de NASCO Feeding Minds i escriptor del llibre Viatge al país dels blancs (Penguin Random House, 2019)— i de Jordi Principal —arqueòleg en cap del Museu d’Arqueologia de Catalunya especialitzat en patrimoni situat en zones de conficte. La sessió será moderada per la historiadora de l’art, especialista en còmic i confictes bèl·lic i membre de l’ACDCómic, Iria Ros.

Si encara no esteu inscrits a l’activitat, podeu fer-ho en aquest formulari de manera ràpida y senzilla: https://forms.gle/SyNddKVx1W6JFLhT8

Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on pinterest
Share on linkedin

Podcast i Visitmuseum

La Nit dels Museus 2021 ja és aquí!

Fem un viatge nocturn pel MhiC amb el podcast de la Nit dels Museus 2021 i inaugurem l’audioguia Visitmuseum.

ACTIVITAT VIRTUAL: a les 20.00h el MhiC tanca al públic i obre les seves portes virtuals amb el PODCAST. Viatge nocturn pel MhiC. 

Diverses veus ens aproparan al museu i al seu territori, el municipi de Sant Adrià del Besòs. El MhiC, la seva temàtica, la gent que l’envolta i les noves eines per conèixer el museu, des d’aprop i des de la distància…

Perquè el MhiC és un museu del s.XXI i com materialitza la seva vocació educativa? Què significa tenir un fons obert i construït per les aportacions del públic i com això converteix a les persones a actors narratius? Com es relaciona el museu amb el seu entorn, amb les visites guiades i els programes educatius?

Hi participen:

Filo Cañete Carrillo, Alcaldessa de Sant Adrià de Besòs

Josep Manuel Rueda Torres, Director de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural

Imma Boj, Directora MhiC

Jordi Vilalta, Educador MhiC

Carles Jódar, Locució

Norman López, Tècnic

Gedi Media, Producció

Podeu reproduir el podcast aquí mateix, en Soundcloud i en iVoox.

 

ACTIVITAT VIRTUAL: Ja està disponible l’AUDIOGUIA Visitmuseum

Descobreix el MhiC a través del Visitmuseum.

Visitmuseum és una iniciativa promoguda per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Les audioguies son un element de suport a la visita presencial al museu que permet a l’usuari complementar el seu recorregut amb continguts disponibles en diversos idiomes i una eina que permet realitzar una visita virtual a travès de la aplicació mòbil gratuïta (Android i iOS) i des de la versió web.

L’audioguia del MhiC està disponible en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès.

Per a cada equipament museístic, Visitmuseum ofereix una breu presentació, un recorregut pels principals àmbits temàtics i una mirada detallada als objectes més destacats. L’aplicació presenta també totes les dades pràctiques per a la visita, i els enllaços corresponents per a saber-ne més o poder compartir l’experiència a les xarxes socials.

Share on twitter
Share on facebook
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email

Dia Internacional dels Museus 2021

Comença el compte enrere pel DIM21!

Aquest any, el Comitè Internacional dels Museus (ICOM) ens invita a recuperar i reimaginar el futur dels museus.

Recollint el lema de la comunitat museística internacional, la Direcció General del Patrimoni Cultural dóna suport a la celebració del DIM21 amb l’organització d’un conjunt activitats i creant la web i la imatge compartida DIM21. Amb les activitats que promou vol donar visibilitat a dos dels col·lectius que més han patit a conseqüència de la pandèmia i que estan directament relacionats amb el lema d’enguany: les persones grans i els joves.

El MhiC se suma un any més a la celebració del DIM, aquesta vegada amb activitats i continguts en línia, fruit dels projectes del darrer any i del treball de totes les persones que hi han col·laborat i participat.

Què farem…

Dies
Hores
Minuts
Segons

Dissabte 15 de maig

PORTES OBERTES de 10.00h a 14.00 i de 17.00 a 20.00h

ACTIVITATS VIRTUALS: www.mhic.net a partir de les 20.00h el MhiC tancarà al públic i obrirà les seves portes virtuals a:

PODCAST. Viatge nocturn pel MhiC. Diverses veus ens aproparan al museu i al seu territori, el municipi de Sant Adrià del Besòs. El MhiC, la seva temàtica, la gent que l’envolta i les noves eines per conèixer el museu, des d’aprop i des de la distància…

Perquè el MhiC és un museu del s.XXI i com materialitza la seva vocació educativa? Què significa tenir un fons obert i construït per les aportacions del públic i com això converteix a les persones a actors narratius? Com es relaciona el museu amb el seu entorn, amb les visites guiades i els programes educatius?

Compartirem el podcast, el mateix 15 de maig, a les 20.00h al Blog MhiCosmos.

VISITMUSEUM. PRESENTACIÓ DE LA VISITA GUIADA VIRTUAL. Si no ens heu pogut visitar al llarg del dia 15 de maig de forma presencial que sabeu que el MhiC ja forma part de la comunitat del Visitmuseum! I per tant podeu fer aquest viatge nocturn amb la nostra nova nau:  https://visitmuseum.gencat.cat/ca/mhic-museu-dhistoria-de-la-immigracio-de-catalunya

FELIÇ NIT DELS MUSEUS !!!!

 

Dilluns 17 de maig

Seguim amb la festa del Museus …

PORTES OBERTES de 10.00 a 14:00h

ACTIVITATS VIRTUALS: www.mhic.net

EL VIATGE DE LES ARPILLERES: Exposició virtual. Nova exposició temporal en línia dedicada a les Arpilleres de Sant Roc. Les arpilleres tenen el seu origen a Xile, on durant els anys 70 van esdevenir una eina imprescindible per la lluita social. Mitjançant les primeres arpilleres, es denunciaven algunes de les vivències del país sota el govern d’Augusto Pinochet.

Per les artistes de la Fundació Ateneu Sant Roc, les arpilleres han significat moltes coses. El que va començar com una activitat més de l’Ateneu ha esdevingut un dels trets distintius de la Fundació, establint un grup fix d’arpilleristes que han col·laborat en diversos projectes. La visió d’aquestes dones és la que es plasma en aquest recull d’arpilleres, cadascuna acompanyada per la història que l’artista ha volgut transmetre.

 

Dimarts 18 de maig

PORTES OBERTES de 10.00 a 14:00  i de 17.00 a 20.00h

ACTIVITATS VIRTUALS: www.mhic.net

CLUB DE LECTURA: Vinyetes migrants. Sessió en línia (zoom), 18.30h

Amb motiu de la celebració del DIM21, el Club de Lectura es centrarà en el tema del patrimoni amb “La misión de Alou. Una maternidad roja”, de Christian Lax. Conduirà la sessió la Iria Ros, historiadora d’art i membre de l’ACDCómic i hi participaran l’Ousman Umar fundador de Feeding Minds i migrant i el Jordi Principal conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Inscripcions gratuïtes a l’enllaç: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdemR4G_DDzZRRXWoH7DtiqKO_j45iGSgXbaRhxU-fZu-IUlQ/viewform

Ja disponible a YouTube, la sessió #1 amb Jaime Martín i Pepe Gálvez.

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email

Recuperar i reimaginar amb el públic

Grup d'institut participa a l'activitat recuperar i reimaginar al MhiC.

S’apropa el Dia Internacional dels Museus 2021 i MhiC invita als visitants a recuperar i reimaginar el futur.

Publiquem avui l’àlbum fotogràfic “RECUPERARA i REIMAGINAR” amb les aportacions de grups de visitants de les darreres setmanes que van participar en l’activitat.

També  compartim el diari de visita de l’institut Miquel Tarradell: Visita al Museu de Història de la Immigració de Catalunya MHIC.

Fins la propera!

Previous
Next

ESPECIAL SANT JORDI: CÒMICS I ÀLBUMS IL·LUSTRATS SOBRE MIGRACIÓ

Amb motiu del Dia Internacional del Llibre i de Sant Jordi, des de Vinyetes Migrants us portem una selecció de còmics i d’àlbums il·lustrats que mostren les migracions des de perspectives molt diverses. Som conscients de la quantitat d’obres de qualitat que s’han quedat fora, però creiem que aquesta petita selecció pot servir com a guia d’iniciació.

Tota proposta per a ampliar la llista serà benvinguda. Si heu llegit algun còmic sobre migracions que no sigui a la llista i creieu que hauria de ser-hi, podeu deixar el títol als comentaris :).

Nieve en los bolsillos

Kim (NORMA EDITORIAL, 2019)

És una obra fonamental, com demostra que l’haguem triat com a imatge central de la nostra exposició. Kim reflecteix a Nieve en los bolsillos l’emigració que tants espanyols es van veure obligats a realitzar durant el franquisme. Aquest fosc període en el qual la repressió política, la fam i la manca d’oportunitats —una situació que distava molt de la imatge idíl·lica que intentava mostrar la dictadura, especialment a l’Espanya rural—, va provocar un èxode que va separar famílies durant molts anys i va portar a joves, majoritàriament homes, a terres franceses, alemanyes i de la resta d’Europa.

Aquesta tràgica situació es va maquillar a pel·lícules com Vente a Alemania, Pepe, en les quals es donava una visió molt diferent de la realitat a través de l’humor. Sense deixar el seu estil característic i el seu dibuix encara totalment analògic, Kim torna al còmic històric amb aquest bocí de la seva pròpia biografia. De manera molt necessària, ens apropa a un passat no tan remot en el qual els emigrants que no coneixien la llengua local, que feien el treball que no volia ningú i que no posseïen qualsevol dret mínim, érem nosaltres.

Intisar en el exilio

Pedro Riera - Sagar (Astiberri Ediciones, 2019)

El 2011 Pedro Riera va publicar juntament amb Nacho Casanova El coche de Intisar, còmic que retrata la situació de les dones al Iemen. De la mà d’Intisar, la fictícia protagonista, som testimonis del profund masclisme que recorre la societat iemenita. Vuit anys després, en aquesta ocasió de la mà de Sagar Forniés, Riera recupera a Intisar per a narrar la terrible situació que viu el Iemen i que ha obligat a exiliar-se a centenars de milers de persones.

Al llarg de la Història, els conflictes bèl·lics sempre han provocat desplaçaments forçats de població i l’atroç guerra impulsada per l’Aràbia Saudita, amb el beneplàcit d’Occident, no n’és una excepció. El sentit de l’humor, la rebel·lia d’Intisar i les seves amigues i el magistral ús del color —és necessari aturar-se a les pàgines dedicades a Petra— fan d’Intisar en el exilio una lectura imprescindible per a conèixer de primera mà un dels conflictes oblidats més tràgics de l’actualitat.

El buen padre

Nadia Hafid (Sapristi Editores, 2020)

Amb el seu primer còmic llarg, Nadia Hafid —guanyadora del premi de la ACDCómic a autora emergent el 2020— ens presenta una història sobre la seva família, les arrels i la incapacitat d’establir llaços a la terra d’acollida una vegada es decideix migrar. Per aquest motiu esdevé central la figura del seu pare, immigrant marroquí que viu amb desassossec i desesperança la seva fallida integració a la cosmopolita i renovada Barcelona de principis dels noranta.

Nadia Hafid omple cada vinyeta d’una pressió que traspassa el paper. L’absència de diàlegs i el pes que representen les formes i els colors mantenen un estat de tensió que ens dóna a entendre des d’un principi la situació que viu la família en tot moment. També mostra com per a una persona que decideix començar la seva vida en un altre lloc la situació pot arribar a ser realment tediosa i depriment.

Hem triat aquesta obra pel relat que ens parla dels fills dels qui van migrar a la fi dels vuitanta, per la càrrega poètica de les seves imatges i pel valor de la figura materna. Malgrat quedar en un pla secundari és ella qui manté l’estructura i la fortalesa per a continuar endavant, tot donant a la història una llum d’esperança per al futur de la família.

La grieta

Carlos Spottorno - Guillermo Abril (Astiberri Ediciones, 2016)

Guillermo Abril i Carlos Spottorno havien recorregut nombroses vegades les fronteres europees gràcies al seu treball per a El País Setmanal. Tenien més 25.000 fotografies i van decidir llançar-se a l’aventura de crear un còmic amb elles per a relatar el que havien presenciat. El resultat és La grieta, una obra excepcional per la seva forma —les vinyetes són fotografies tractades digitalment— i pel seu contingut.

Gràcies a una detallada narració i al poder de les fotografies, Abril i Spottorno ens porten a recórrer llocs fonamentals per a comprendre les migracions cap a Europa com són Melilla, el mont Gurugú, l’illa de Lampedusa o les fronteres de Bulgària i Grècia amb Turquia. Un aspecte essencial del còmic és que a diferència de la major part dels mitjans de comunicació dóna veu als protagonistes del trànsit cap a Europa.

La misión de Alou. Una maternidad roja

Christian Lax (Ponent Mon, 2020)

A La misión de Alou trobem la història de l’Alou, un jove de Mali que recol·lecta mel i que per casualitat troba a un baobab una escultura de fusta datada en el segle XIV. Per indicació de l’Hogón — l’home més savi del seu poble —, Alou inicia un viatge que el portarà a migrar fins a París per a salvar l’escultura dels atacs gihadistes que estan destruint el patrimoni de la zona. El viatge es converteix en una odissea a través del desert, on és víctima de les màfies, i finalment creua el Mediterrani en pastera.

Amb un estil pròxim al quadern de viatge, on el llapis i l’aquarel·la flueixen amb rapidesa, Lax aporta a aquesta història un dinamisme que situa al lector dins de l’acció, enfrontant-se a la brutalitat dels esdeveniments. La història no només narra el viatge de l’Alou, sinó que també ens porta a reflexionar sobre el patrimoni i les controvèrsies que sorgeixen arran de les polítiques de conservació, pensades amb la visió etnocentrista pròpia de la vella Europa. Coeditat pel Museu del Louvre, el còmic permet plantejar el debat que encara no han afrontat els grans museus: ha de prevaler la conservació per sobre de l’espoli que encara segueix tan present en les col·leccions dels museus europeus?

Oscuridades programadas

Sarah Glidden (Salamandra Graphic, 2017)

Sarah Glidden, autora estatunidenca d’ascendència jueva, sempre ha mostrat un gran interès per l’Orient Mitjà. A Oscuridades programadas, Glidden, acompanyada per dos amics periodistes i un antic marine que va combatre a l’Iraq, viatja a Turquia, Síria i l’Iraq per a mostrar les condicions de vida dels refugiats iraquians que han fugit de la invasió nord-americana i les seves terribles conseqüències. El contrast entre el kurdistan iraquià i el kurdistan turc o el de tots dos amb la Damasc anterior a la guerra civil siriana juguen un paper important al còmic.

A més de reflexionar en profunditat sobre el periodisme i el seu paper en aquesta mena de conflictes, la dibuixant mostra la complexitat d’aquesta zona del món poc abans de l’esclat de les Primaveres Àrabs. Les seves converses amb refugiats i refugiades doten al relat d’un caire humà i personal que ens obliga a replantejar-nos les nostres idees preconcebudes.

Asylum

Javier de Isusi (Astiberri / CEAR Euskadi, 2017)

Amb total seguretat, un dels aspectes més difícils quan parlem de migracions és mostrar empatia cap al nouvingut sense caure en victimismes ni en paternalismes exacerbats. Per a complicar encara més la qüestió, trobem en el discurs de moltes persones el rebuig provocat per un racisme latent i, sobretot, per la desmemòria.

En aquesta obra, Javier de Isusi recupera, mitjançant la paraula asil, la història de les migracions a l’Espanya del segle XX i crea un nexe entre aquells que van haver de fugir de l’Espanya de Franco davant les amenaces i intimidacions i la d’aquells que, nouvinguts al nostre país en ple segle XXI, intenten trobar un lloc en el qual començar de nou, fugint, com van fer els nostres avis i àvies, de la misèria, la guerra i la coacció política. Amb *

Asylum, de Isusi ens posa davant un mirall en el qual s’evidencien els prejudicis d’una generació que va créixer en la prosperitat i que, lamentablement, en molt poc temps ha oblidat el seu passat més immediat. Potser, gràcies a aquestes lectures, les pròximes generacions seran més conscients de la seva realitat social.

NiNA BUNJEVAC (turner LIBROS, 2015)

Nina Bunjevac és una autora canadenca filla d’emigrants iugoslaus. Les seves arrels l’han marcada profundament i a Patria mostra amb mestratge com la seva història familiar està íntimament lligada a la història dels Balcans. La dibuixant es remunta a la seva besàvia per a explicar el desenvolupament polític de Iugoslàvia. És especialment interessant com mostra la realitat de la regió durant la Segona Guerra Mundial i la immediata postguerra.

Bunjevac també recorre a l’autobiografia per a rememorar la seva infància i com li va afectar la separació dels seus pares. L’aspecte gràfic de l’obra és magnífic i amb el seu estil característic, un blanc i negre molt treballat, recorrem tot el segle XX de la mà de l’autora i la seva família. Per a qualsevol persona interessada a la regió balcànica és una lectura imprescindible, ja que permet reflexionar sobre multitud d’aspectes, des de les divisions ètniques a la memòria històrica, passant, òbviament, per l’emigració.

Un regalo para Kushbu. Historias que cruzan fronteras

VVAA (Astiberri / Ajuntament de Barcelona, 2017)

Cada migració és una història diferent. A Un regalo para Kushbu trobem nou històries, nou viatges i nou orígens molt diferents, explicades per nou autors també molt dispars entre si, però que es troben en un punt comú: la ciutat de Barcelona. Coordinats per Gabi Martínez, cadascun dels autors va poder tenir contacte amb els els protagonistes de les històries. D’aquesta manera, van poder crear un relat el més fidedigne possible al mateix temps que l’adaptaven al llenguatge del còmic.

Aquesta proposta, coeditada per Astiberri i l’Ajuntament de Barcelona i produïda per la fundació Mescladís i l’associació Al-liquindoi, no tan sols ens mostra diferents històries de superació. També reflecteix que la possibilitat de trobar recolzament i una sortida a una situació límit existeix i com, una vegada més, el còmic serveix per a acostar aquests relats a un ventall més ampli i divers de la població.

Barcelona. Los vagabundos de la chatarra

Jorge Carrión – Sagar (Norma Editorial, 2015)

L’escriptor Jorge Carrión va treballar a quatre mans al costat del dibuixant Sagar Forniés per a crear un retrat íntim del submón de la ferralla a Barcelona. Hereus directes de Joe Sacco, les pàgines de Barcelona. Los vagabundos de la chatarra són periodisme en còmic de primer nivell. La riquesa gràfica que aporta Sagar gràcies a l’ús d’originals composicions de pàgina, a la inclusió de recursos poc habituals al còmic com informes municipals o tuits, permet recórrer els carrers de Barcelona en un moment tan convuls com el període comprès entre el setembre de 2012 i el setembre de 2013.

El més interessant del còmic és que Carrión i Forniés donen veu als qui habitualment no la tenen. Vasile o Abudu, per citar a dos dels personatges més carismàtics, ens expliquen en primera persona com van arribar a la capital catalana i com es guanyen la vida amb la ferralla. El còmic té una gran capacitat de retratar la injustícia i en aquesta ocasió ens porta a reflexionar sobre una realitat molt pròxima i, lamentablement, molt desconeguda, que pateixen els nostres conciutadans.

Mexique, el nom del vaixell

María José Ferrada - Ana Penyas (Libros del Zorro Rojo, 2017)

Mexique, el nom del vaixell relata de forma molt poètica la història dels 456 nens i nenes que es van embarcar a Bordeus per a exiliar-se a Mèxic durant la guerra civil. El text de María José Ferrada és molt emotiu i aconsegueix acostar-nos al que degueren sentir els nens i les nenes i les seves respectives famílies en un moment tan tràgic. És un relat trist, ple de pors, però també carregat d’esperança.

Malgrat estar davant un àlbum infantil, les il·lustracions d’Ana Penyas es mantenen fidels al seu característic estil. És una de les autores més recognoscibles del nostre còmic i a Mexique és capaç de complementar i amplificar els sentiments que ens transmet el text. És una obra que gaudiran nens i adults, ja que permet diversos nivells de lectura.

Migrants

Eduard Altarriba (Bang Edicions, 2020)

Migrants forma part de la col·lecció El meu món, dirigida al públic infantil. Eduardo Altarriba explica en aquest àlbum què vol dir la paraula migració i què ha implicat històricament aquest fenomen, de manera que nens i nenes puguin empatitzar d’una manera més directa —a casa, a l’aula…— amb diferents situacions que segurament també viuen altres nens i nenes amb els quals comparteixen la quotidianitat.

Entre el còmic, l’àlbum il·lustrat i un incipient llibre de ciències socials, la informació que aporta Altarriba en tot moment és clara i es recolza en els aspectes visuals. Aquest títol es complementa amb un anterior que porta per títol La Guerra. Tots dos títols inclouen dossiers annexos amb dades d’actualitat que aporten una visió encara més didàctica del tema tractat. Estan disponibles en català i en castellà.

Migrants

Issa Watanabe (Libros del Zorro Rojo, 2020)

Issa Watanabe ha creat un conte sobre la migració poètic, bell per la il·lustració, encara que tràgic i descoratjador pel relat. No ens estranya que aquest àlbum hagi rebut gran quantitat de premis. Sense emprar la paraula i només a través del dibuix aconsegueix transmetre emocions molt intenses. En una sort d’èxode, diferents animals antropomorfs comencen una llarga travessia. Conills, ossos, guineus, lleons, tucans, porcs… tots ells, tan diferents, tenen un objectiu comú: arribar a un lloc que els proporcioni una vida més feliç i millor.

Pàgina a pàgina el grup avança, encara que sempre acompanyat, uns passos al darrere, per un petit esquelet que els trepitja els talons. És la mort, que aguaita i abraça en el moment menys esperat. Aquest és un concepte molt present quan parlem des d’un punt de vista naturalista de les migracions animals, però que incorpora altres matisos quan es tracta de migracions humanes, una espècie que en principi ja ha deixat enrere el seu passat nòmada.

Sense diàlegs, podem palpar les dificultats, la fam, el fred, la incertesa i la por dels nostres protagonistes. És un relat trist encara que necessari per a tractar temes del nostre dia a dia

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email

Programa Office Manager al MhiC

Escena del mural pintat al vagó del Sevillano.

Fruit de la col·laboració del MhiC amb el programa Ofice manager de Autoocupació.org s’ha creat un col·lectiu de voluntaris que,  a partir de visites al Museu,  han creat un blog d’opinió sobre processos migratoris.

Text tret de la pàgina del projecte: https://www.autoocupacio.org/programa/office-manager/

Office Manager és un projecte que pretén millorar la ocupabilitat de les persones joves a través d’actuacions d’orientació, formació i prospecció empresarial, per tal de facilitar a col·lectius vulnerables el camí cap a la inserció laboral i/o retorn al sistema educatiu.

Dins del projecte, una de els activitats que es duen a terme, és la de promocionar activitats socials, culturals i cíviques per connectar a les persones joves amb l’entorn, la comunitat i la societat, fent-los partícips de la vida associativa.

Aquí us presentem la col·laboració que vam fer amb el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, a través d’una activitat amb la qual pretenem donar visibilitat i conscienciar sobre els moviments migratoris i el que això ha comportat i comporta avui en dia a la societat migrant.

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email